David Vivancos: "Era de Kàrpov quan tothom era de Kaspàrov"

Si David Vivancos (Barcelona, 1970) té respostes ràpides, de les que no es pensen, a preguntes com quin és la millor novel·la d’escacs ("Novela de ajedrez”, de Stefan Zweig”) o el millor conte d’escacs ("La cuestión de la dama en el Max Lange”, d’Abelardo Castillo) és perquè aquesta mena de preguntes apunten al cor de la cosa, per dir-ho d’alguna manera, o per dir-ho clarament, perquè els escacs i la literatura són dues passions que s’entrecreuen en la seva vida. Jugador federat membre del Club d’Escacs Sant Martí des de fa més de tres dècades, a Vivancos els escacs li resulten literàriament inspiradors i acaba de publicar el seu tercer llibre de contes d’escacs: 'Vint-i-quatre miniatures russes’ (Caballito de acero).

-Si tot té un començament, expliqui’m: ¿on van començar vostè i els escacs?

-Recordo que hi jugava amb el meu avi. Amb el meu pare també, però sobretot amb el meu avi. Els meus avis vivien a Sant Cugat, i quan anàvem a veure’ls ell treia el tauler abans o després de dinar i ens posàvem a jugar.

-¿I si li pregunto pel següent capítol?

-Bé, als 14 o 15 anys em vaig apuntar al club d’escacs de Sant Martí. Vaig acabar federant-me i en els anys 87 i 88 em vaig classificar per a les finals juvenils de Catalunya. Diguem que es va tornar una miqueta més seriós.

-¿I la literatura? ¿Quan va començar a escriure?

-Molt després... Cap a l’any 2000, més o menys. M’agradava escriure, però no havia escrit gaire fins aleshores. En aquella època gestionava la web del club i vaig pensar que estaria bé tenir una secció de contes, i a part de buscar material per posar-lo allà, em vaig posar a escriure.

-Va acabar publicant. ¿Recorda quin va ser el primer conte que va publicar i de què tractava?

-Clar. El primer conte que vaig publicar en paper es deia ‘El vejete’, va aparèixer en una antologia publicada a l’Argentina titulada ‘Ficciones en los 64 cuadros’ i tractava sobre un vellet que tenia unes ulleres prodigioses que li permetien veure les millors jugades.

-Ja que parlem d’això, ¿quin tipus de jugador és? ¿Sol veure les millors jugades?

-Jo m’ho passo bé intentant calcular: tinc aquesta posició, com li puc treure partit. M’agrada el repte intel·lectual, descobrir per on es pot atacar l’altre. Per això m’agradava més Kàrpov que Kaspàrov.

-Això crec que era anar a contracorrent, ¿no?

-Sí, a mi m’agrada portar una mica la contrària. Per això no soc del Barça ni del Madrid, sinó del Atlètic. Bé... Un pèl més del Júpiter que de l’Atleti, ho admeto. El cas és que a tothom li agradava Kaspàrov, el jove irrespectuós, el de la Perestroika, però a mi m’agradava Kàrpov, l’home gris, l’home de l’aparell, perquè era caut i li agradava aprofitar els errors de l’altre. M’agrada aquesta manera de jugar.

-Tornant a la literatura, és el seu tercer llibre de contes d’escacs, ¿no? Sí que l'inspira aquest tema.

-És curiós, perquè quan vaig publicar el primer, on hi havia 30 contes, vaig pensar: "Ja no se’m pot ocórrer res més". Però després en vaig publicar un altre de 30, i ara aquest de 25. Són matemàtiques: un tauler d’escacs té 64 caselles, hi ha 32 peces. No dona per a més.

-Tinc entès que una altra de les seves debilitats és el microrelat.

-Sens dubte. Em va agradar el gènere i vaig provar d’escriure’n. Crec que va tenir a veure que en una època pensava que més que un bon escriptor de contes era un bon escriptor de començaments de contes. M’ha servit per conèixer molta gent interessant. L’escriptor de microrelats sol ser bona persona.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Per acabar, si li preguntés quina és la segona millor novel·la d’escacs que ha llegit, ¿què em diria?

-Li diria que 'La defensa', de Nabókov. I si encara em preguntés per una tercera li diria que 'La tabla de Flandes’, de Pérez-Reverte.