Gretel Rafuls: «Dir-li avi i àvia a nou persones... Això és fort, ¿eh?»

“El que més m’agrada és posar en comú persones la interacció de les quals pugui resultar en coses bones per a elles i per al grup”, deixa caure com una sentència Gretel Rafuls, cubana nascuda el 1988 a l’Havana emigrada a Barcelona fa quatre anys. Ser de Cuba i pensar en termes col·lectius sembla que és natural, o com diu ella, “allà el voluntariat és inherent a respirar”. És el que ha fet aquí. Es va presentar voluntària al seu dia a Amics de la Gent Gran i a partir d’aquí va teixir complicitats per tirar endavant un projecte d’homenatge a les persones grans que de moment ha quallat en un documental i una exposició fotogràfica (‘Immenses elles’, a Arts Santa Mònica). Un homenatge, però alhora una denúncia d’una discriminació molt del nostre temps: la discriminació per edat.

–Li pressuposo una sensibilitat especial envers els grans...

–Cert. A l’emigrar em va doldre veure la gent gran tan marginada. No és l’habitual d’on jo vinc. I això que allà hi ha menys mitjans. No ho entenia, em costava molt assimilar-lo.

–Exactament... ¿A què es refereix, exactament?

–Bé, no sé. El mateix concepte de residència, per exemple. O allò de no tenir els teus nets cada cap de setmana dinant amb tu. O tanta gent gran patint de solitud.

–Parlem de ‘Guerreres del temps’. El documental. Té a veure amb el seu voluntariat, ¿no?

–Totalment. La idea va sortir un dia en una reunió d’amics. Vam pensar que era necessari explicar la història de dones grans, dones de diferents països. La premissa bàsica, que vam corroborar, és la diferència en el tracte als més grans entre països pobres i països rics.

–Dones. ¿I els homes grans?

–Ens interessava centrar-nos en les dones perquè pateixen almenys d’una doble invisibilització: per ser dones i per la seva edat.

–Al documental apareix una dona cubana que viu a Cuba, una mexicana que viu a Mèxic... Sona a desplegament de mitjans.

–Mitjans... no n’hi havia gaires, la veritat. Del que és resultat aquest documental és d’un gran treball col·lectiu, un treball en xarxa que va ser possible gràcies al boca a boca i a les xarxes socials. Amics dels amics, contactes dels contactes... La gent s’hi va anar sumant. No som una productora, som gent voluntària que ho fa per hobby.

–Aquesta premissa que van corroborar... La diferència entre països pobres i rics. ¿Com s’explica?

–Diria que és una qüestió relacionada amb les dinàmiques del consum. Parlem de societats en què la gent està enganxada a les noves tecnologies, cosa que vol dir que hi ha menys interacció personal. En què la publicitat et ven que has d’estar més sempre més guapo, sempre més en forma, sempre cuidar-te més. Aquesta corda tira per a un costat. A l’altre costat hi ha la gent gran, sola.

–Igual no sempre ha sigut així, ¿m’equivoco?

–No de fet, algunes d’aquestes dones parlen d’experiències de la seva joventut totalment diferents. “Jo li vaig tancar els ulls a la meva sogra, li vaig tancar els ulls a la meva àvia, i ara estic aquí, en una residència”.

–Aquesta xarxa de persones té un nom, ¿no? Redespierta...

–Redespierta, dones reinventant-nos, sí. Es va crear al mateix temps que vam anar tirant endavant el documental. Ara som unes 130 persones. Hi ha un nucli fort a Barcelona, un petit grup a Cuba i en general gent de moltes cultures i països.

–Van fer el documental, l’exposició fotogràfica... ¿Quins projectes tenen ara?

–Aquest any la idea és: orelles obertes a tot el que hagi de proposar la gent que conforma la xarxa. Sempre, això sí, des de la perspectiva de la multiculturalitat, el gènere i l’envelliment. Vaig oblidar explicar-li...

–¿Què?

–Vaig tenir la fortuna de tenir més avis que la majoria de la gent. Això també em va marcar.

–¿Què vol dir?

–Vull dir que els meus pares es van separar i es van tornar a ajuntar. Llavors, tenia els pares dels meus pares i els pares de les seves parelles. I a la madrastra del meu pare.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Nou avis?

–Imagini’s... Dir-li avi i àvia a nou persones... Això és fort, ¿eh?