Anar al contingut

Gent corrent

Toni Cachadiña: «La jaqueta de l'ego cal deixar-la al vestidor»

El festival Li Chang premia la trajectòria d'aquest alt executiu que va arribar al cim de l'il·lusionisme.

Gemma Tramullas

Toni Cachadiña: «La jaqueta de l'ego cal deixar-la al vestidor»

ALBERT BERTRAN

Són les onze i escaig del matí i sobre la taula del menjador de Toni Cachadiña (Barcelona, 1943) hi ha un tapet de mag i un parell de baralles de cartes. Fa 60 anys que aquest alt executiu jubilat practica màgia de prop, és una de les poques persones que ha guanyat dos premis mundials sense ser professional (el 1973 i el 1976) i continua entrenant quatre hores al dia. El Festival Internacional de Màgia Memorial Li Chang li entregarà un premi honorífic durant la gala del pròxim divendres dia 22.

¿Ha utilitzat alguna vegada la màgia per fer negocios?
Sí, és molt útil. Tot aquell que, sense ser mag professional, és bo fent màgia també és millor en la seva feina. Els valors de la màgia serveixen molt per a la vida quotidiana en general.

¿Per exemple?
Es tracta d’ampliar els punts de visió. Quan surts a l’escenari has de fer-te amic del client-espectador i mirar i parlar per a tot el món, inclosa la senyora de 80 anys que s’asseu al final. Si no mantens aquests fils de comunicació, el públic se t’escapa. A la vida, de vegades només veiem el nostre melic, quan els objectius són molt més grans.

És curiós aquest binomi negocis-màgia.
Intento que la gent comprengui la màgia perquè pugui disfrutar més de la vida. És fonamental tenir una actitud mental positiva, sortir de la teva zona de confort i tenir una ment creativa.

Sembla tret d’un manual per a emprenedors.
Ser mag avui dia és tan difícil com ser periodista o enginyer. Els mags d’alt nivell treballen els idiomes, la cultura general, l’expressió corporal... La màgia no és només fer un joc, és un conjunt de coses, i cal ser molt crític amb un mateix perquè si no et creus el rei del mambo. Quan se surt a actuar, la jaqueta de l’ego cal deixar-la al vestidor; si la dus posada, estàs perdut. Això a la vida també és molt útil.

¿Quin és el seu primer record fent màgia?
Tindria uns 14 o 15 anys quan vaig fer d’ajudant d’un mag i de seguida em vaig aficionar. El 1956 el meu pare em va regalar el meu primer llibre de màgia, Jocs de mans, del professor Boscar. Li llegeixo la dedicatòria: “D’il·lusió també es viu. Aquest modest llibre que pels volts de l’any 56 van portar els Mags d’Orient al meu fill José Antonio hauria de despertar en ell la il·lusió més gran de la seva vida”.

Ha sigut president de la Societat Espanyola d’Il·lusionisme a Barcelona, director de la revista ‘Ilusionismo’, fa classes, xerrades, participa com a jurat en congressos... Però mai s’hi ha dedicat professionalment. ¿Per què?
Com a professional has de tenir una visió molt àmplia del que és un mag i, a més, abans la faràndula era un sector molt inestable. Avui, no obstant, és igual d’inestable que qualsevol professió.

Haurà conegut grans mags...
Fred Kaps, Cardini, Blackstone, Ascanio... Als anys 70 també vaig conèixer Li Chang i a Hausson i Selvin me’ls emportava amb cotxe a les reunions que fèiem a Madrid quan ells encara eren unes criatures. Amb Juan Tamariz, entre d’altres, vam fundar l’Escola Màgica de Madrid.

¿Quin és el millor elogi que li han fet?
“Sembla que no facis res”. Jo gairebé no intervinc, la màgia la fan les cartes gràcies a la influència de l’espectador i d’aquesta manera, a més d’il·lusió, es genera emoció. M’interessa que hi hagi un contacte real amb l’espectador i que aquest disfruti com si estigués veient una pel·lícula. Jo he vist volar David Copperfield i ho he disfrutat perquè m’ho he cregut.