Anar al contingut

Gent corrent

Karol Bergeret: "Aquí les dones fan el que els dona la gana"

La creadora exposa les seves posts de planxar tunejades en la retrospectiva de 25 anys d'art feminista FemArt.

Gemma Tramullas

Karol Bergeret: "Aquí les dones fan el que els dona la gana"

DANNY CAMINAL

A la Barcelona de 1992 no només es van celebrar els Jocs Olímpics. També va néixer, sense bombo i platerets, la primera mostra d’art feminista, que unes quantes valentes van sostenir davant la indiferència general. Des d’aleshores, 800 creadores han passat per FemArt, una mostra anual pionera que celebra els seus 25 anys (només va fallar el 1993 i el 1996) amb una retrospectiva que reuneix obres de 41 artistes a Ca la Dona. Karol Bergeret (Barcelona, 1975) exposa les seves originals peces fetes amb velles posts de planxar tunejades.

Tenia només 17 anys quan es va celebrar el primer FemArt.
Estudiava BUP i vivia a la Zona Franca, on els meus pares s’havien instal·lat a l’arribar de l’Uruguai. La meva mare era arquitecta i era molt diferent de les mares de les meves amigues i de la majoria de dones del barri, que es quedaven a casa cuidant els fills. Ella era feminista en el seu dia a dia, tot i que no ho reivindiqués, i ens va educar a mi i a la meva germana per no sentir-nos inferiors.

¿I vostè? ¿Es reivindicava feminista?
No crec que utilitzés aquesta paraula, que llavors estava una mica maleïda; em veia, a tot estirar, pro dona. No vaig ser conscient que era feminista fins que vaig exposar a FemArt. Però l’origen de la meva obra està precisament en aquest contrast que veia entre la meva mare i les altres.

D’allà van sorgir les seves Santes Mestresses de Casa [a la foto La Nodriza].
Estava recollint objectes per al meu taller i em vaig adonar que havia acumulat 13 posts de planxar velles. Jo mai havia planxat; de fet, a casa meva ni cuino ni netejo, només cuso una mica. Vaig començar a pintar-hi a sobre i només em sortien dones, d’allà va sorgir la idea de fer un homenatge a les mestresses de casa. Va ser una revelació.

La seva mare no encaixava en aquest estereotip.
No, per això més endavant vaig crear la Super Woman Shiva, que és un homenatge a la meva mare i a totes les mares que treballen també fora de casa. El millor de tot ha sigut poder compartir les històries de totes aquestes dones i fer-les participar en la creació de les obres.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El 2007 va participar per primera vegada a FemArt.
Un any abans havia presentat el projecte de les Santes Mestresses de Casa a quatre mostres d’art, incloent-hi FemArt. ¿Vol saber una cosa divertida? Em van escollir a totes, menys a FemArt. Pensava que en una mostra feminista encaixaria segur, perquè el meu era un homenatge a les dones, però...

Té gràcia, sí.
Vaig decidir anar a veure quin tipus d’obres exposaven i, per casualitat, em vaig trobar una de les organitzadores de llavors, Marta Darder. Quan li vaig explicar què feia, em va preguntar que per què no m’havia presentat a FemArt. Li vaig dir que ho havia fet, però que no m’havien seleccionat. Al cap d’uns dies va venir al meu taller a veure les obres i l’any següent vaig exposar-hi per primera vegada.

En la retrospectiva de Ca la Dona hi ha noms consolidats com ara Mari Chordà, Eulàlia Grau, Núria Güell...
Les dones que exposen són molt diferents, com les seves obres. Unes s’han pogut dedicar a l’art, n’hi ha de més reivindicatives, d’altres parteixen més de la bellesa.... Però totes tenen en comú aquesta necessitat creativa que les envaeix fins al punt de fer coses meravelloses en circuits totalment minoritaris dins d’un sector tan elitista com el de l’art.

FemArt és sobretot un espai de relació.
Per a mi sí, i des que formo part de l’equip de coordinadores he intentat fomentar aquesta relació. De la necessitat de compartir l’experiència de l’art va sorgir un espai nou, on les dones tracten coses que no es parlen o que són políticament incorrectes. Aquí les dones fan el que els dona la gana.