Manel Fortis: «Algú com jo ha de trucar a 50 portes perquè se n'obri una»

Veí de Sant Joan les Fonts, a prop d’Olot, fa més de 30 anys que Manel Fortis treballa en una fàbrica de paper. Durant un temps va manejar la màquina talladora, i des de fa uns anys és mosso de magatzem. Treballa en torn de matí i tarda i aquesta és una part de la seva rutina. L’altra part és l’escriptura, i en un sentit més ampli, la vida cultural. Fortis s’ha sobreposat al desavantatge de no tenir estudis superiors i ha publicat sis llibres (cinc novel·les i un llibre de relats), dirigit un curtmetratge i tres obres de microteatre i fundat una associació cultural. Però la seva debilitat és la literatura. A Olot, cada presentació dels seus llibres és un petit esdeveniment.

No és el primer que combina l’escriptura amb una feina radicalment aliena. Dit això, un contrast tremend.

–Miri: a la fàbrica, molta gent que no havia llegit un llibre en la seva vida, gent sense una cultura, sense uns estudis, molts camioners... Doncs aquesta gent llegia el meu primer llibre i em venien plorant, amb llàgrimes als ulls a dir-me que els havia encantat.

–El seu primer llibre. ‘Rey(na)’, ¿no? Sobre el càncer de la seva dona. ¿Es va posar en marxa en aquell moment l’escriptor que portava dins?

–Es pot dir així. Jo fins aleshores l’únic que havia escrit eren cartes als diaris. Però quan ja era evident que eren els últims dies de la Rosa... Aquelles hores interminables que ets a l’hospital, esperant: em vaig prometre escriure-ho.

¿Escriure sobre la malaltia?

Més que sobre la malaltia, sobre la forma tan positiva com ella l’havia viscut. Un diari de la nostra relació, marcada pel càncer, sí, però sense que això ens impedís ser feliços.

Digui’m, ¿va escriure pensant a publicar?

–Veurà, jo vaig escriure el llibre tres anys després de la mort de la Rosa i la meva idea era regalar-lo a la gent pròxima: la família, els amics que havien estat amb nosaltres en els moments difícils. Vaig pensar a autoeditar-lo, però al veure el que costava vaig pensar que també podia intentar vendre’n alguns. Per no perdre diners.

–¿Com ho va fer?

Vaig posar una parada a la Fira de Sant Lluc. El llibre es va esgotar.

–¿Es va esgotar? ¿Quants exemplars va editar?

–Quatre-cents. El que passa és que la Rosa era molt coneguda a Olot. Treballava a l’hospital, en atenció al públic. Va ser molt bonic. Recordo que la gent em parava pel carrer: "¿Tu ets el Manel?" I m’abraçaven.

–Hauria pogut ser una cosa puntual en la seva vida. Però va ser el començament d’un camí.

–Em van animar els comentaris de la gent. Em deien que el relat no només era commovedor, sinó que estava ben explicat. Crec que, en certa manera, no tenir estudis m’ha afavorit.

–¿Què vol dir?

Que explico les coses amb molta senzillesa. Sense complicacions, sense paraules rebuscades. Escric les històries com em surten, i això arriba a tot el món.

No només té lectors que aposten per vostè. Al final, també va trobar una editorial.

Em vaig animar a escriure’ls. Vaig enviar-hi 50 cartes. Quaranta no em van respondre i nou em van respondre per dir-me que no entrava en la seva línia editorial. I una em va dir que sí, Ediciones Témenos. Amb ells he publicat cinc llibres. L’altre el vaig publicar amb una petita editorial de Sant Joan les Fonts, l’editorial Oliveras.

–Sona com si hagués sigut fàcil.

–No ho va ser. Vaig tenir molts problemes. He hagut de trucar a moltes portes, tant per als llibres com per a totes les altres coses. Si no ets ningú, ningú et pregunta què estàs fent. Algú com jo ha de trucar a 50 portes perquè se n’obri una.

–¿Li ha canviat la vida, tot això?

–En certa manera, suposo. Cada vegada que publico m’entrevista la televisió local, els diaris comarcals... Al principi feia les presentacions a Can Trincheria, que és la seu de l’Institut de Cultura, però ara les faig al teatre de l’Orfeó, que és petit però sempre s’omple. A més, he fet presentacions a Barcelona, a la Casa del Llibre i a l’Fnac. Una cosa que no hauria pogut ni somiar.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Què fa si se li ocorre una idea al magatzem?

–Jo soc de paper i bolígraf i sempre els porto a la butxaca. Si se m’oacut alguna cosa, l’anoto. Les idees cal apuntar-les perquè si no se te’n van.