Clara Fons: "Casa meva va ser el meu primer model d'inclusió"

No hi ha veïns en diversos quilòmetres al voltant i només se senten els esquellots del bestiar. La masia mil·lenària de Biosca s’alça sobre la serra de Castelltallat (Bages), en un paisatge que s’estén a través de camps, boscos i muntanyes fins a topar ambl’‘skylin’ de Montserrat . Clara Fons i Duocastella (Castelltallat, 1984) va néixer sota aquesta presència aclaparadora de la naturalesa que ho travessa tot, fins i tot la seva feina a l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional (Audir) i a la revista Dialogal.

¿Des de quan viu aquí la seva família?

Des de fa 1.060 anys. Ara mateix compartim el mateix sostre quatre generacions. Aquí el pes de la història es nota, sents clarament que només ets la baula d’una cadena i això et fa concebre la vida d’una altra manera.

¿Això la va influir a l’hora de dedicar-se a l’enteniment entre les diferents religions?

Sincerament, crec que tinc la feina que tinc i ho faig com ho faig perquè he tingut la sort de poder viure intensament amb moltes persones diferents sota el mateix sostre.

¿Qui, a part de la seva família?

He conviscut amb musulmans i testimonis de Jehová. El 1992 va arribar a treballar a casa el Fidel, que era musulmà. Llavors no estàvem familiaritzats amb l’Islam i el seu primer treball va ser netejar les corts. ¡Quina inconsciència!

A l’Alcorà el porc es considera un animal impur i se’n prohibeix el consum.

Però el Fidel mai es va queixar. Els àpats els fèiem junts i aviat la meva àvia va deixar de posar porc al’escudella  perquè tots poguéssim menjar de la mateixa olla. Tot era supernatural. Casa meva va ser el meu primer model d’inclusió perquè tothom es respectava.

La seva família és catòlica.

Sí, però la meva àvia paterna deia que el més important a la vida és ser bona persona i treballador. I ser bona persona no volia dir no fer el mal, sinó fer el bé. Jo estic en aquesta línia de recerca personal. Dels meus altres avis, he après a avançar des de l’agraïment i l’amor i a no llançar mai la tovallola.

Des del 2006 elabora el mapa religiós de Catalunya.

El mapa s’ha fet pam a pam. Sobretot al principi descobria centres de culte en llocs impensables, com edificis en ruïnes i garatges. He anat a una església pentecostal i he cridat a ple pulmó: "¡Gloria a Déu!". I en un temple zen aïllat em van tancar en una habitació molt estreta i em van preguntar: "¿Què hauria passat si no haguessis nascut?".

Fa anys que pregunta a la gent sobre les seves creences religioses. ¿Quines són les seves?

Jo crec en la transcendència, que hi ha alguna cosa més enllà de les coses que podem tocar, i sobretot crec en les persones. Penso que tots els éssers humans estem vinculats i l’espiritualitat l’entenc des del compromís amb l’altre, sobretot amb el que és diferent a tu.

És el missatge que es desprèn de la lectura de Dialogal

Exposem i reflexionem sobre experiències vitals de persones molt diferents. Algunes s’identifiquen amb una tradició religiosa i d’altres no, però la paraula religió té una connotació tan negativa que a Dialogal preferim utilitzar el terme conviccions, que és més inclusiu.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Quin objectiu tenen els grups de diàleg d’Audir?

Fer possible una trobada sincera entre les persones, fins i tot en contextos com la presó. No es tracta de promoure un diàleg intel·lectual, sinó un diàleg de l’ànima en el qual tu intentes aproximar-te a l’altre i deixes que l’altre s’aproximi a tu, sense intentar convèncer, sempre des del respecte i sense por. La qüestió és: sabent que som diferents, ¿on ens trobem?