Gent corrent

Gottfried Schwemmer: "Em commovia la gent de bon cor però sense èxit»

Va viure i va filmar en el que va ser el Barri Xino de Barcelona i 28 anys després ha tornat d'Alemanya per presentar la seva pel·lícula.

zentauroepp46016062 barcelona 23 11 2018   contra   gottfried schwemmer  poeta a181127112623

zentauroepp46016062 barcelona 23 11 2018 contra gottfried schwemmer poeta a181127112623 / MAITE CRUZ

3
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

"¿Això és un tallat? –diu estranyat davant d’una tassa de cafè amb escuma en un bar del carrer de l’Hospital. Quan jo vivia aquí fa 28 anys, el tallat era en un vas i una mica més gran". Acabat d’aterrar a Barcelona, Gottfried Schwemmer (Alemanya, 1960) comença a adonar-se de com ha canviat el barri on va viure i va filmar a finals dels anys 80. Gràcies a la tenacitat del documentalista Joan López i amb la intervenció inclosa d’un jutge alemany, la seva pel·lícula sobre els carrers i els personatges del que va ser el Barri Xino s’ha estrenat, 28 anys després, al Festival Flux de Vídeo d’Autor.

¿Quina era la seva connexió amb Barcelona?

Jo estudiava cine a Kassel i una nit del 1987 vaig coincidir en un bar amb uns nois de Barcelona. Notava que aquella gent era diferent, m’agradava com eren i, tot i que no parlaven anglès ni alemany, vam acabar bevent, fumant i ballant junts. Em van regalar un paquet de Ducados i l’endemà se’n van anar. No sabia res d’ells, ni el nom; només que eren de Barcelona.

I la ciutat va començar a cridar-lo.

Uns mesos després vaig decidir venir. Vaig arribar a la tarda, vaig deixar la bossa en una pensió i vaig baixar a un bar, on em vaig asseure amb uns alemanys. Després vam anar a un altre bar i un noi que era allà va venir cap a mi dient: “¡Kassel! ¡Kassel!”

¡No pot ser!

Sí, era el mateix que m’havia regalat un paquet de Ducados a Kassel. Increïble, ¿no? A partir de llavors vaig passar a formar part d’aquella penya i el febrer del 1989 em vaig instal·lar definitivament al Raval, primer en una pensió i després en una habitació llogada.

I mentrestant, a Berlín queia el mur.

M’interessava més el que passava aquí. Tenia una càmera Super 8 i sortia a filmar el barri, sense un objectiu concret. Em sentia una mica perdut i sol. Caminava pels carrers i m’asseia als bars, observant i parlant amb la gent. Recordo una dona de 60 anys que era prostituta i venia les seves poesies. Em commovia tota aquesta gent de bon cor però sense èxit en la vida.

¿Es veia reflectit en ells?

Pot ser. Es diu que cada trobada et diu alguna cosa sobre tu mateix.

Va viure la transformació del Barri Xino al Raval i la demolició de desenes de vivendes.

Per mi Barcelona era un destí, un somni. En aquell moment va caure a les meves mans una poesia de Lorca, Canción de jinete: [recita] Jaca negra, luna grande / y aceitunas en mi alforja. / Aunque sepa los caminos, yo nunca llegaré a Córdoba. En la poesia reconeixia alguna cosa de la meva vida, una recerca, un viatge. Barcelona era la meva Còrdova i aquell barri on tot s’estava destruint era el desert que havia de travessar per arribar al meu destí.

Canción de jinete es va convertir en pel·lícula.Canción de jinete

Lorca em va inspirar per muntar-la com una road movie. A poc a poc tot aquell material va començar a prendre sentit i al final va quedar una obra que parla de la vida com una recerca i també de la meva vida, perquè la que llavors era la meva nòvia té un paper important. És com una poesia filmada, una trash movie, perquè la tècnica és molt basta, però amb contingut filosòfic.

La pel·lícula només es va veure a Alemanya.

Al cap de dos anys vaig tornar a Kassel i la vaig presentar com a treball de final de carrera. Em van posar molt bona nota, es va projectar a la universitat i a petits festivals i me’n vaig acabar oblidant.

Fins que el documentalista Joan López els la va reclamar.

La tenia guardada a casa dels meus pares, a Nuremberg, però els meus pares havien mort i el meu germà no em deixava entrar a la casa. Va haver d’intervenir un jutge perquè pogués recuperar-la però el procés es va allargar molt. Al final vaig trobar a casa meva una vella còpia en UMatic de fa 28 anys que vam aconseguir digitalitzar i aquesta és la que es va projectar dilluns passat el festival Flux. 

Notícies relacionades

¿Li segueix interessant Barcelona?

M’agradaria filmar com veig ara la ciutat, barrejant-ho amb els meus records i amb imatges que vaig filmar aquí. Només he de trobar un productor interessat.

Temes:

Gent corrent