Josep París: «Hem allargat la vida sense reflexionar sobre com cuidar»

Acompanyar la dependència en persones amb poca mobilitat i en l’última etapa de la vida ha sigut una constant en el camí professional d’aquest infermer, al capdavant d’equips d’atenció geriàtrica. Durant vuit anys va ser gerent de l’escola delsprofessionals que, com ell, tenen a les seves mans la lloable missió de cuidar, Josep París (Barcelona, 1963) preparava un llibre sobre la cura que també s’han de fer els mateixos cuidadors, Cuídate (Plataforma Editorial) quan un veloç procés d’alzheimer va afectar a la seva mare i el va portar a viure aquesta dedicació, preocupació, esforç, incerteses, tristeses i esperances del familiar cuidador. També la freqüent distracció personal per dedicar-se en cos i ànima a qui necessita assistència. 

-Després de tants anys organitzant, supervisant, acompanyant l’atenció a persones dependents, ¿què va aprendre de la missió de cuidar-se en la pell d’un fill?

-Em vaig arribar a sentir hipòcrita per estar apuntant tant la necessitat de cuidar-se a si mateix per poder cuidar-se bé d’una altra persona, perquè jo també vaig entrar en aquesta espiral diabòlica en què hi ha d’haver algú que t’aturi en aquesta necessitat d’estar sempre allà, viure només centrat en ella i perdent-te a tu mateix. I tot i així sembla que tot el que fas és poc.

-¿Què comprèn cuidar-se el cuidador?

-Alimentar-se bé, caminar, mantenir la seva vida social, després tornes renovat de nou al costat de la persona que cuides. Si vas fatal, ¿què li transmetràs? Per molt que estimis la persona que cuides, no pots deixar que aquesta atenció t’absorbeixi. Has de preparar per a ella temps de qualitat, no temps en quantitat.

-Però, ¿la nostra societat està preparada per acompanyar-nos en això quan som els familiars que cuidem?

-Ens hem ocupat d’allargar la vida sense reflexionar sobre la qualitat de vida en l’última etapa i les atencions que requereix aquest últim tram, més enllà de l’atenció mèdica.

-¿Ho ha trobat a faltar en el seu procés personal com a cuidador?

-M’han faltat la figura orientadora, experta en la situació que engloba tant la persona cuidada com la que s’ocupa d’aquesta atenció, i el context de totes dues. M’és igual la professió de què provingui, però la dependència clama aquesta figura que ajudi a implementar una atenció global a les dues parts, algú que orienti sobre tots els recursos que existeixen per compaginar la teva vida amb l’atenció que requereix la teva mare, la teva parella, el teu fill, qui sigui. Això em porta a pensar que la nostra no és una societat cuidadora. A petita escala, família, amics, veïns, sobretot als pobles es fa pinya solidària amb cuidadors de persones dependents, però a nivell global, a la societat li falta molt per fer-ho.

-Al seu llibre [escrit amb la periodista Gemma Bruna] ofereix consells per als cuidadors, també per a persones no professionals que cuiden un familiar.

Sí, perquè recursos sociosanitaris en tenim, però el problema és quan arriba l’alta mèdica. La llei de la dependència, sense anar més lluny, pot requerir tres anys d’espera, una espera de 24 hores d’atenció.

-I en la majoria de casos, una espera i unes cures i cuidadors invisibles.

-Sí, però estan al nostre costat a la feina, pendents del telèfon i el rellotge, al supermercat demanant pas a la cua, al metro... Hi ha tanta gent en aquests moments i la que cuida algun familiar...

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-La majoria de vegades, dones.

-Sí, erròniament relacionem el cuidar amb una concepció femenina. I en part és veritat. Quan estudiava Infermeria, dels 100 que érem, només 10 érem homes. El canvi que hem vist a Medicina, on avui hi ha més dones, a Infermeria encara no s’ha donat.