Natalia Vicente: "Un dia veus els límits que et posen per ser dona"

Natalia Vicente (València, 1984) volia ser dissenyadora gràfica i ha acabat movent amb precisió contenidors de moltes tones al port de València. És, entre moltes altres coses, estibadora i feminista. Una potent combinació amb què ha fet el pas de posar-se en primera línia de moltes reivindicacions. Ni un pas enrere.

–¿Sent que és el moment de les dones?

–Per descomptat. El que va començar com una revolució ha portat a cert oportunisme en alguns sectors, no de les dones; s’ha posat de moda i cal aprofitar-ho. Hem d’aprofitar que se’ns està donant l’espai i agafar-lo. És el nostre moment. No tindrem tantes oportunitats que se’ns reclami per ser-hi en certs moments. S’ha de començar a acaparar certs llocs, amb el temps quedarà el pòsit.

–Parla de revolució. ¿N’hi ha?

–Sí. Les dones se senten incòmodes en la societat i estan prenent la iniciativa. El 8-M va ser la prova i es viu d’una manera col·lectiva, ordenada, organitzada, amb una sororitat brutal.

–¿Com va viure aquest 8-M

–Els dies previs vaig estar molt nerviosa. Es van obrir els espais feministes a gent que no havíem participat del tot i ens van acollir. Va ser un aprenentatge molt intens. El 8-M va ser brutal, perquè va ser començar a viure una revolució feminista i femenina i, l’endemà, vaig sentir una satisfacció tremenda. Molts van haver de callar, veient que sí que sabíem el que fèiem.

–¿I el dia en què es va conèixer la sentència de 'La manada

–Amb molta decepció i frustració. Fins i tot amb la llei, et sents desemparada i desatesa. Disgust, enuig. És terrible, perquè és una qüestió d’empatia. No demanem res forassenyat, sinó, simplificat, que la justícia reconegui qui són els dolents i la falta de tranquil·litat i comoditat amb què les dones sortim al carrer.

–¿Les dones han de lluitar perquè se les vegi?

–Sí, s’ha de visibilitzar. És el nostre gran problema, que no se’ns veu, en part, perquè no existim en alguns espais. Se’ns ha de veure perquè les nostres nenes tinguin reforços positius i els nostres nens sàpiguen que poden treballar a les ordres d’una dona, que això costa. La manera de fer-ho és que hi hagi dones en llocs. Quotes, sí, perquè hi ha moltes dones que estan en un nivell altíssim que no tenen accés a aquests llocs. El camí es demostra caminant, però si d’entrada xoques amb una tanca és impossible fer-ho.

–¿Com va ser descobrir que la societat li imposava límits per ser dona?

–A mi em va criar la meva mare, ens va insuflar molta seguretat per menjar-nos el món. Però comences a veure petites coses, t’informes i un dia passes de veure en blanc i negre al color, i ho veus tot. Prens consciència d’un dia per l’altre i ja no pots tornar enrere.

–¿Com és ser estibadora?

–Inicialment passes molts nervis i sents molta responsabilitat, perquè treballes amb moltes tones i hi ha molta gent a sota a la qual pots fer mal.

–¿Quantes vegades li han dit que són unes privilegiades?

–Hauria de portar un comptador, però ningú dona duros a quatre pessetes. Tens la compensació econòmica, però la perds en la conciliació i en salut. Són jornades que no s’acaben mai i és un 'destarifo' d’horaris. El teu rellotge intern va boig i en l’àmbit social pot ser bastant frustrant.

–¿Com és estar cada dia en guàrdia per defensar els seus drets?

–És esgotador perquè sempre tens una cosa que vol desestabilitzar el sector, però la fortalesa que tenim és el que compartim. Quan passa alguna cosa, som com els gals, fem pinya i aquesta és la nostra potència.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Parlàvem que hi ha certa moda amb les dones, al contrari que amb la lluita laboral...

–Els grans sindicats estatals no han sabut defensar les particularitats de cada feina, però ara a petita escala la gent s’organitza. La clau és que estiguem tots en comunicació i secundar-los. Consciència, empatia i recolzament mutu. És el que està funcionant. No és només l’espai de treball el que has de defensar, sinó també la societat. Per a mi és important demanar una pizza sabent que qui me la porta està com ha d’estar. Tots hem de construir aquesta societat.