Laura Farré: «El que entenem no ho oblidem»

Com les peces d’un puzle, les composicions musicals sobre el pentagrama queden annexades com un camí cap a melodia. Memoritzar-les mecànicament, com qui estudia conceptes sobre un text retenint el lloc de cada nota, és una possibilitat. Laura Farré (Vilanova i la Geltrú, 1990) va aprendre a anar més enllà. Se serveix de les matemàtiques per agrupar els tempos de cada obra que interpreta al piano. Així, busca entendre els espais temporals i sonors que el compositor va desitjar. Ha sigut la seva eina per ajudar-se a compaginar les seves carreres de piano i matemàtiques. A Londres, on s’acaba de graduar en un màster de piano contemporani, va sentir la necessitat de preparar un disc amb obres de compositors del segle XX, és el seu 'The french reverie'.

¿Quina va ser la motivació per fer el disc?

Després de més de 20 anys estudiant piano, arriba un punt en el qual vaig reflexionar sobre el que em quedava. Tenia la sensació que tot el que havia fet quedava en res. L’art és així d’efímer. Si deixo d’estudiar una obra, desapareix progressivament. Almenys en pintura, el quadro és una obra física. En la música, transmetem en concerts, però sempre arribes a un públic limitat. Jo necessitava fixar la música.

¿Què resumeix el títol ‘somni francès’?

Convida a somiar la música francesa del segle XX. En els somnis sempre fem connexions que s’escapen de la lògica de la vigília. Per això el disc no obeeix a un ordre cronològic de les obres o només d’autors francesos. La d’un autor d’Israel (Ofer Ben-Amots) és un tribut a les víctimes de l’Holocaust. El disc repassa l’impacte que va tenir la segona guerra mundial en la cultura musical de França.  També faig un paral·lelisme entre la dansa barroca que inspira l’obra de Thierry Escaich, i la búlgara de Vladímir Djambazov.

¿Quin somni associa a aquest disc?

Que el públic descobreixi els autors i perdi la por de la música contemporània. La majoria de compositors del disc estan vius, els vaig anar a veure i vaig tocar per a ells. La segona part del projecte és la gira per diferents països. El 19 de setembre el presentaré al Centre Cívic Urgell de Barcelona, el 4 d’octubre a l’Auditori de Vilanova i l’endemà a la Casa Elizalde a Barcelona (www.laurafarrerozada.com)

El seu disc existeix gràcies al crowdfounding

Sí, em va semblar que així els mecenes a qui els entregava el disc acabat de gravar es convertirien en altaveus també. És una col·laboració doble la que es rep. La professió de músic és molt solitària i aquesta és una bona manera de combatre l’individualisme. El Liceu també va poder ser construït gràcies a mecenes.

Expliqui’m com memoritza les obres.

N’analitzo la composició i intento simplificar-la. Identifico els elements que en creen la complexitat i així vaig trobant l’essència, els pilars de la partitura. Les matemàtiques m’han ajudat a entendre la lògica del compositor. Sempre toco de memòria, però primer he comprès com s’havia composat. He desenvolupat el sentit crític i la capacitat d’abstracció. Utilitzo la ment no per reproduir. Tot el que aprens té un impacte en tu i pot tenir un impacte en la societat. A més, el que entenem no ho oblidem. Entendre les obres minimitza el pànic escènic, et dona més recursos i seguretat, perquè parteixes d’emocions que entendre l’obra t’ha guardat a la recambra.

¿Ho aplica més enllà de la música?

Sí, davant de qualsevol problema complex, busco tècniques que em permeten simplificar-lo, fer el procés més eficient.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Es quedarà a viure a Londres?

Ara per ara sí, allà es valora més la feina del músic. És una societat que desenvolupa l’habilitat musical des de la infantesa.