Rafel Pozo: «Mai t'esperes que el pacient sigui de la teva sang»

Al llibre ‘Àngels amb pales’,el metge Valentín Río fa una pregunta determinant: “¿Quin ha estat el servei que t’ha marcat més?". Contesten 112 professionals d’emergències, entre els que hi ha Rafel Pozo (Manresa, 1969). Aquest infermer ha passat per la Creu Roja, SEM i RACC fins a tenir la seva empresa d’assistència sanitària en activitats de muntanya. Més de 20 anys després, encara li dona voltes a aquell servei.

–Va passar el 10 de novembre del 1993.

–Sí, jo tenia 24 anys i estava fent una classe de formació a la Creu Roja. De sobte, diuen que hi ha un accident a Sant Vicenç de Castellet: un xoc frontal. Els vehicles de la Creu Roja estaven ocupats i ens van preguntar si hi podíem anar. Vam deixar la classe i vam sortir.

–Arriben al lloc de l’accident.

–Teníem clar que era un èxitus. Hi havia un cotxe totalment destruït i en un altre hi havia una noia politraumàtica. La vam atendre, la vam portar a l’hospital i, una vegada lliurada a Urgències, vam fer maniobres, ella va baixar i al final va morir.

–I després...

–Quan la Guàrdia Civil em va mostrar el seu carnet d’identitat per fer els informes de servei, em vaig trobar que aquella noia era la meva cosina i no l’havia identificat. Tenia dos anys més que jo: també era de Manresa i havíem crescut junts.

–¿Quant de temps va passar fins que ho va saber?

–No ho sé, potser una mitja hora. De fet, encara érem a Urgències. Quan arribes a l’hospital i lliures el pacient, passa una estona fins que la Guàrdia Civil et dona el DNI de la víctima perquè omplis la documentació.

–¿No la va identificar perquè estava desfigurada?

–No és el cas. Era de nit, estàs pendent de la feina...no penses “a veure qui és”; no, no, et preocupes per ajudar el pacient... Evidentment que tenia uns cops, però no va ser això el que no em va deixar veure qui era.

–¿Com es va recuperar d’aquella commoció?

–Va ser difícil de superar: mai t’esperes que el pacient sigui de la teva pròpia sang. Ja no és el fet que el coneguis, que ha mort, que hi ha un dol... Ho arrossegues tota la vida, perquè hi ha un tema de comunicació amb la família; un tema de suport psicològic. Jo ara imparteixo classes i ho explico: el suport psicològic és el 50% de les emergències.

–¿Algun altre servei que el marqués?

–En una guàrdia, vaig assistir a un accident en què hi va haver dos morts: la germana i el cunyat de l’home que em rellevava. Actualment som veïns i cada vegada que el veig em ve la imatge d’haver de dir-li que aquella documentació era dels seus familiars.

–¿Quines dificultats s’ha trobat des que va començar?

–Una, com hauràs pogut observar, és que treballo en una zona on tots ens coneixem i que és relativament fàcil arribar a atendre algú que coneguis personalment. Una altra és que a la Catalunya central, a la zona de Manresa, els accessos són complexos i el microclima condiciona moltíssim: un camí que és inaccessible a les 7:00 h pot ser accessible a les 12:00 h.

–¿De quines eines psicològiques disposa el personal sanitari?

–Abans te n’anaves a un racó, et feies un fart de plorar i t’ho menjaves amb patates. Ara, a més que existeixen grups de suport psicològic, es fan debriefings: xerrades de grup després de cada servei. Hi ha molts testimonis que et toquen, sobretot els que parlen de nens.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Una cosa que hagi après.

–Que l’atenció extrahospitalària està molt bé, però no la programada. Hi ha recursos, però cal anar-hi més al darrere. No podem conformar-nos amb una sola ambulància bàsica per cobrir una carrera de muntanya de 36 hores.