Ianire Elorriaga: "Al cotxe sempre hi carrego un patí, per si de cas"

Ianire Elorriaga va començar a competir al món de l'‘skate' internacional quan poques dones espanyoles ho feien. No és que fos una raresa, però pertanyia a una minoria. "Les coses han canviat els últims anys", diu sobre això. Guanyadora de sis campionats d'Europa durant la dècada passada, avui, amb 35 anys, viu retirada de l'esport de competició; això sí, patina sempre que pot. Viu al seu Bakio natal (Biscaia) i és professora d'educació física, i aquest dissabte serà l'estrella convidada en la demostració que tindrà lloc durant l'edició barcelonina del Girl Skate Night al Pati de les Dones, al CCCB.

-Expliqui'm com va començar, si us plau.

-És molt senzill. El monopatí era el nostre mitjà de transport, meu i del meu germà, vull dir. Un dia van fer un ‘skate park' aquí, a Bakio, i vam anar-hi. Ens agradava, era un lloc on et trobaves amb la gent. Va passar sense adonar-me'n.

-¿Quan va començar a competir?

-Als 17 anys. El meu germà Xabi competia i un dia vaig decidir anar amb ell a un campionat. Era a Lleida, un campionat d'Espanya.

-Vol dir que va competir.

-Sí, el meu germà em va engrescar a participar-hi. Però llavors no hi havia categoria femenina, competíem tots junts. Si no ho recordo malament, el meu germà va guanyar i jo vaig arribar a semifinals, que era bastant, tenint en compte que competia contra nois.

-Perdoni que li pregunti així, però, ¿era una mena de ‘rara avis'?

-Diguem que no era habitual. Però em tractaven amb normalitat.

-No hi havia categoria femenina perquè...

-Perquè no hi havia prou dones que patinessin. Simplement. Però aquell mateix any o el següent ja n'hi havia. En l'àmbit europeu sí que hi havia competicions femenines.

-Parli'm de com es va estrenar a Europa.

-Em va anar molt bé. Vaig guanyar. Hi vaig anar per veure què em trobava i em vaig adonar que tenia fusta per competir.

-¿En algun moment li va passar pel cap que podria viure de l'‘skate'?

-No. L'‘skate' és un esport força minoritari aquí. Si m'hi hagués volgut dedicar hauria hagut d'anar-me'n als Estats Units, però jo no volia deixar la vida que tinc aquí.

-¿Als Estats Units hi ha moltes dones que viuen d'això?

-No, tampoc. Potser n'hi deu haver cinc, no és gens fàcil.

-¿I homes?

-Homes, sí. Hi ha molts homes que poden viure del patí.

-M'imagino que aquests anys haurà evolucionat molt l'‘skate' femení.

-Molt. Hi ha hagut una gran evolució, avui dia hi ha moltíssimes més noies patinant, hi ha molt més nivell. Ja no és estrany trobar una noia patinant a qualsevol lloc. Però jo crec que és com en tots els esports: tampoc no hi havia tants equips de futbol femení abans, i ara n'hi ha una pila. Les noies estan fent el salt d'engrescar-se a fer qualsevol esport, no només ‘skate'.

-¿Troba a faltar la competició?

-És com en tots els esports. Patinar és per sempre, pots patinar amb 50 anys, però un dia t'adones que les noves generacions fan trucs que tu no pots imitar. Però el patí sempre serà sempre present en la meva vida. "Al cotxe sempre hi carrego un patí, per si de cas"

-¿Què li sembla que ara sigui esport olímpic?

-Bé, té coses positives: hi haurà més subvencions i ajudes, i pot permetre a l''skate' treure's de sobre certa mala fama que té entre algunes persones. Però, d'altra banda, també crec que es perd l'essència de l''skate', que és el carrer. Es convertirà en una feina. Conec gent que guanyaria campionats si competís però no ho han fet mai, simplement perquè no els interessa.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-O sigui, que malament.

-No, no, no. La veritat, si poso el negatiu i el positiu en una balança, crec que s'inclina més cap al positiu.