Abril Mondragón: "El Tecolote no el tocaven, era un refugi per a tothom"

En aquells anys en què Abril Mondragón anava regularment a El Tecolote a fer teatre el narco ja s’havia infiltrat a Arcelia, i El Tecolote ja era vist com un refugi contra la violència. Mondragón es recorda amagada al bany amb els seus pares i els seus germans mentre a fora les bales xiulaven i la gent corria i cridava: «¡Ja venen, ja venen!», en un d’aquells episodis que omplien el poble de pànic. La noia va estar anant al centre cultural del poble gairebé quatre anys, quatre anys que van ser el germen no tan sols de la seva carrera sinó de l’obra que es presenta des d’ahir fins diumenge al Teatre Tantarantana: Siuatl, que, en náhuatl, vol dir dona.

–¿A què es refereix exactament quan diu que era un refugi contra la violència?

–Doncs en part que era un lloc segur. El Tecolote no el tocaven. No sé si perquè hi havia fills de narcos, que és cert, alguna vegada n’hi va haver, o simplement per respecte... Però era així, El Tecolote era un refugi per a tothom.

–Jo pensava que era refugi en el sentit que apartava els joves de la violència…

–També. El Tecolote va ser la salvació per a molts nois. En aquella època, els pares dels que hi entraven estaven molt agraïts. Al capdavall era això o el narco.

–¿Fins a aquest punt?

–Totalment. El Tecolote és com una beca de vida. Potser molts joves van entrar al narco, uns per fer diners ràpids i altres perquè els pressionaven, els hi obligaven.

–¿Gent que vostè coneixia?

–I tant, molta gent coneguda, Arcelia és un poble petit. Amics meus, del meu germà, gent de la generació d’un que deixaven un dia d’anar a estudiar i l’endemà apareixien conduint un cotxe gros… I era un secret a crits a què es dedicaven.

–Però no sempre va ser així, és clar.

–No, és clar. Arcelia era un poble molt tranquil fa 10 anys. Almenys jo el veia així.

–¿I què va passar?

–El problema és que estem entre Mèxic i Michoacán, i Arcelia és ara un lloc de pas per a la droga. Per això hi ha tanta violència.

–Parlem d’El Tecolote. No he llegit sinó coses bones d’aquest lloc.

–Miri, Arcelia no deixa de ser un poble gran, té poc més de 30.000 habitants, la majoria gent pobra. Només hi ha dos centres culturals, un és El Tecolote, que es dedica a recuperar la tradició cultural de Guerrero. Hi va qualsevol jove i pot fer música, teatre, dansa... I sense pagar res. Com li deia, per als nois del poble és una salvació.

–¿Ho va ser per a vostè?

–He, he, bé, no ho sé, suposo que en certa manera sí. Ho va ser en el sentit que em va marcar el camí. Jo ni tan sols sabia que podia fer carrera com a actriu.

–¿Què vol dir?

–La primera vegada hi vaig anar com a espectadora, vaig veure una obra, em vaig enamorar i vaig dir: «Jo vull estar a aquell costat». Això va ser tot. ¿Però ser actriu? ¿Dedicar-m’hi? Jo no sabia que es podia. Quan ho vaig saber... Primer vaig estudiar informàtica per tranquil·litzar els pares, però després em vaig dedicar al teatre.

–Ho entenc. Llavors, siuatl 

–Així és. Siuatl, l’obra, es basa en les dones de la meva família. El detonant és la tarda en què la meva àvia va explicar per primer cop com els militars havien matat la tia Catalina. Això va desencadenar preguntes, una investigació, un treball… Que evidentment no vaig fer sola. Hi ha molts noms, molta gent que ha fet que el projecte es converteixi en això, en una realitat. Anna Rossell, Braulio Amadís, Enid Negrete…

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Veig que hi ha una connexió barcelonina.

–Sí. Gràcies al suport privat El Tecolote ofereix unes beques per desenvolupar els teus projectes amb un grup de treball. Amb la beca jo vaig venir aquí, a Barcelona. H