"Vull saber la veritat i explicar què passa realment"

Ho va aconseguir. Amina Hussein va néixer el 1986 a Qamishlo, la capital de Rojava, el Kurdistan de Síria. Davant la impossibilitat d’anar a la universitat, va abandonar el país i es va establir a Barcelona sense tenir papers. Després d’una epopeia d’11 anys, per fi celebra la seva graduació en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra.

–¿Per què no podia fer estudis superiors a Síria?

–Els kurds no teníem papers, no teníem nacionalitat; no podíem comprar un cotxe, ni allotjar-nos en un hotel, ni anar a la universitat... Vaig treure una nota molt bona al batxillerat i hauria pogut matricular-me en qualsevol carrera. Vaig pensar que el Govern faria una excepció, però quan vaig anar a recollir el títol de batxillerat em van dir que sense nacionalitat no hi havia títol.

 

–¿Com s’ho va prendre?

–Vaig estar tres dies plorant i diversos mesos tancada a casa. ¡Tant esforç per a què! Amb tot el respecte, però jo no volia ser mestressa de casa. El meu somni era la universitat.  

–El seu somni la va empènyer a sortir il·legalment de Síria el 2006.

–No hi veia cap més solució. Sense documents no podia estudiar ni sortir legalment. M’havia casat i el meu marit tenia permís de residència a Espanya, però no podia venir amb ell. Aquí fins i tot els animals tenen papers per viatjar, però els kurds de Síria no.

–Va poder arribar a Espanya i sol·licitar asil.

–Em van donar una targeta groga que havia de renovar cada sis mesos i amb això em vaig poder matricular a l’Escola Oficial d’Idiomes, on em vaig treure el nivell C de català i de castellà. Però al final el ministeri de Rubalcaba em va denegar l’asil argumentant que a Síria no hi havia kurds sense documents.

–Va viure cinc anys sense papers.

–El 2012 van donar la nacionalitat al meu marit i a mi el permís de residència. Vaig fer la prova d’accés a la universitat per a més grans de 25 anys. A l’esclatar la guerra, el Govern sirià va donar passaports als kurds i el 2013 vaig tenir el primer passaport, ¡als 27 anys!

–¿Què és la primera cosa que va fer?

–Visitar els meus pares i la meva germana. Estaven refugiats al Kurdistan turc i feia vuit anys que no els veia. Els acaben de concedir refugi a Alemanya, on viu una altra germana, i tinc dues germanes més a Rojava que no he tornat a veure.

–¿Per què va decidir estudiar Periodisme?

–Les notícies de la guerra a Síria eren contradictòries, exagerades, quan no directament falses. Jo vull saber la veritat, explicar el que passa realment, sense exagerar ni mentir. Aquí els mitjans en general parlen poc i molt malament dels kurds.

 

–Doncs a l’exèrcit de dones kurdes que s’enfronten a l’Estat Islàmic se l’ha elogiat molt.

–¡M’encantaria anar-hi a cobrir l’ofensiva com a periodista! La imatge d’una dona armada dona molts clics, però s’ignora el fons de la revolució de Rojava. El seu model de copresidència home-dona a totes les institucions (des de les escoles fins a la presidència de la regió) és únic al món, però d’això no es parla.

–¿De qui ha heretat el coratge?

–Diuen que soc igual que la meva tia, un caràcter fort que aconseguia tot el que es proposava, una dona divorciada en una societat que segueix sent molt tradicional. Teníem una relació excepcional i l’admirava. Va morir tres mesos després que marxés de Síria. Quan torni a Rojava, la primera cosa que faré serà visitar la seva tomba. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Ella se sentiria feliç amb la seva graduació.

–Sí... En una de les primeres classes, un professor va preguntar: «¿Què és la universitat?». La gent va començar a dir coses en veu alta i jo pensava per a mi: «La universitat és el meu somni. ¡El meu somni!».