«La força em ve del ventre, de la mare Terra»

Encara ressentida per un recent ingrés hospitalari, Gemma Molera (Barcelona, 1964) ha inaugurat l’exposició Lung and bones (Pulmó i ossos), un exercici de llibertat creativa total en què plasma amb tota la seva cruesa els estralls del càncer en el seu cos i el seu procés de recerca interior. La mostra reuneix 16 pintures encàustiques –una antiga tècnica que barreja cera verge i pigments– i estarà oberta al públic fins al 28 de maig al claustre del museu del monestir de Sant Cugat (avui, dissabte, visita guiada amb l’artista a les 11.30 hores). 

–Va començar a pintar de nena.

–Soc la tercera de sis germans i de petita era una nena tímida, insegura i molt sensible. Els meus pares em van portar a un taller d’art on podia pintar com volia, i allà em sentia bé.

–Va acabar llicenciant-se en Belles Arts, en l’especialitat de gravat.

–Vaig començar a treballar a l’estudi de Magí Baleta al carrer Joaquín Costa de Barcelona, on vaig conèixer Jaume Plensa, Perico Pastor, Ferran García Sevilla, Joan Bennàssar… Mai ens posàvem màscares i estic convençuda que el càncer de pulmó m’ha vingut de no cuidar-me amb els productes tòxics, perquè no he fumat mai.

–Diu: «És una sort haver compartit aquest tumor en el meu cos». ¿Per què?

–El 20 de maig del 2015 em van diagnosticar un carcinoma de pulmó esquerre amb metàstasi als ossos. Feia molts anys que estava dedicada als altres. He cuidat les tres filles amb tot el goig del món i estava encantada fent classes de gravat. Però necessitava recuperar el meu espai, la meva identitat. Quan el tractament va començar a funcionar, vaig decidir tornar al meu taller de Cerdanyola a fer el que volgués.

–¡Quantes dones han compartit alguna vegada aquesta sensació d’estar atrapades!

–Abans de la malaltia, jo sabia que hi havia alguna cosa dins meu que no funcionava. Ho tenia tot: tres filles meravelloses, un marit que m’estima, un taller propi... Però no em sentia feliç, no era jo. De tota la vida arrossegava una culpabilitat, una tristesa i una inseguretat que no em deixaven florir. Sempre callava perquè creia que no tenia res a explicar.  

–Ha passat del silenci a despullar-se emocionalment.

–Jo tenia un estil decoratiu, però necessitava començar un altre llenguatge, deixar-me portar i fer alguna cosa que em sortís molt més de dins. També vaig iniciar una sèrie de teràpies alternatives, que m’han reconnectat amb el meu costat més espiritual. M’he apoderat com a dona. Noto que la força em ve del ventre, de l’energia de la mare Terra. Em sento capaç d’explicar el que em passa i de donar energia a la gent. 

–¿Quin és el seu quadro preferit?

–Pintar amb els cabells. A finals de gener del 2016 vaig tenir una recaiguda. El càncer es va estendre i el tractament va fer que em caiguessin els cabells, però així com altres opten per rapar-se a mi em feia il·lusió.

–¿Ha dit il·lusió?

–Sí, perquè era una experiència de vida. Jo mai m’havia fet un autoretrat, i un dia que estava al taller em vaig fer un selfie, me’l vaig posar al davant i vaig començar a recollir els cabells i a enganxar-los a la pintura. Vaig sentir el goig de pintar-me a mi mateixa, va ser com un alliberament. Quan vaig acabar el quadro, el pare em va dir: «Gemma, aquest te’l compro». Ell sempre ha cregut en mi i esperava el dia que em faria famosa i sortiria a la contraportada [riu].

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–La seva obra té part de primitiva i salvatge.  

–Hi ha cabells i fotos de caques. Una amiga em va dir que li repugnava, que era massa salvatge. Però en un dels últims quadros els meus pulmons i la meva panxa ja no estan castigats per la merda sinó que hi neixen flors. ¡Seguiré lluitant!