Sylt, l’illa de la ‘pijería’ alemanya

Doncs bé, als antípodes d’aquest concepte inclusiu hi ha una altra illa identificable com a destinació alemanya de primer ordre, però dins del seu territori: es diu Sylt. Es tracta d’una estreta franja de sorra, dunes i maresmes, que apunta cap a Dinamarca. És l’illa alemanya més gran del mar del Nord, amb 40 quilòmetres de platja. Rep cada any uns 600.000 visitants, una xifra que pot semblar irrisòria comparada amb els 4,5 milions d’alemanys que visiten l’arxipèlag balear. Però aparentment els 18.900 illencs de Sylt i les seves autoritats no en volen rebre ni un més. Trepitjar l’illa implica pagar una taxa turística de 4,10 euros per persona i dia, des de maig a octubre.

Terrasses i bicicletes

A Sylt la identifiquen amb elitisme i terrasses per a gent VIP, tot i que també amb natura i passejades amb bicicleta. És l’illa dels rics; dels de debò i de la mera pijería. Dista només nou quilòmetres de terra ferma –o 16 quilòmetres, en el punt més allunyat– i està connectada al seu land, Schleswig-Holstein, per un dic ferroviari d’11 quilòmetres. Es va construir el 1927 i continua sent l’únic accés per via terrestre. Les altres opcions són el ferri i l’avió, ja que una illa per a rics és implantejable sense un aeroport.

La classe política alemanya no disposa de residències d’estiu oficials. Les vacances són un assumpte privat, fet que implica que tampoc s’informa prèviament de la destinació triada pels dirigents. Preferentment, els alts càrrecs trien el mateix país. Alguns ministres es decanten per Mallorca o per Itàlia, mentre que els caps de govern acostumen a deixar-se sorprendre en l’inici de les seves vacances descansant al seu districte electoral o passejant per paisatges alpins, com solia fer l’excancellera Angela Merkel. Si a continuació l’escapada es prolonga cap a destinacions més allunyades –La Gomera, en el cas de Merkel– ja és assumpte privadíssim del qual pot transcendir, o no, alguna fotografia a les xarxes o en algun diari.

L’illa de Sylt no la identifiquen com una destinació vacacional pròpia de líders polítics. El seu segell elitista és ben bé el contrari del que necessita un càrrec electe per mostrar proximitat amb els seus conciutadans. Però sí que hi ha un parell d’imatges recents de polítics a l’illa, totes dues de juliol del 2022 i totes dues arran del casament d’un ministre, el llavors titular de Finances, Christian Lindner. Va triar aquesta illa perquè si una imatge cultivava Lindner era la de pijo. Es casava amb una coneguda periodista, Franca Lehfeldt, i la parella va voler buscar un format de casament exquisit però mediàtic.

Entre els convidats hi havia el per llavors líder de l’oposició conservadora i ara canceller, Friedrich Merz. Va acudir al casament del seu amic pilotant el seu propi jet privat. Dos anys després, Lindner va precipitar l’enfonsament de la coalició de govern entre el socialdemòcrata Olaf Scholz, els verds i el seu partit liberal.

Sylt ha patit recentment un parell d’esgarrinxades en la imatge de paradís idíl·lic i exclusiu. D’una banda, les invasions de punks contestataris que des de fa un parell d’anys acudeixen a l’illa convocats com a manifestació política contra el capitalisme. Són acampades de tot just un parell de centenars de persones. Aconsegueixen un notable enrenou mediàtic, pel contrast entre la seva estètica i la de la pijería local. També els membres del col·lectiu punk paguen taxa turística.

Notícies relacionades

Françoise Sagan torna amb ‘Bon dia, tristesa’

Pianista i dandi de la rumba catalana

Braç alçat

Molt pitjor va ser l’escàndol provocat l’any passat per un vídeo de 14 segons viralitzat en xarxes socials. Apareixia un grup d’unes cinc o sis persones a la terrassa d’un dels seus bars emblemàtics de l’illa, Pony. Corejaven la frase "Alemanya per als alemanys, fora els estrangers", al ritme d’un èxit del cantant Gigi d’Agostino L’amour toujours. Un dels vociferants mostrava el braç alçat, com a salutació hitleriana. Eren convidats d’una festa privada i, aparentment, l’escena va passar desapercebuda per al propietari del bar. El cas va acaparar durant dies titulars sobre el possible descarrilament ideològic neonazi de la classe alta alemanya.