«Escrivia tota l'estona; va ser l'època més feliç»

Mentre condueix el seu taxi per Barcelona, a Rodrigo Díaz l'assalta una idea. Una idea literària. De manera que aprofita el semàfor o la petició del passatger de ser dipositat a la següent cantonada i obre la seva llibreta. Hi anota la idea, ja amb forma de literatura, i a la nit, a casa, abans de rendir-se a la fatiga -la feina, un fill de 2 anys- la trasllada a l'ordinador. I així cada dia. Ha publicat dos llibres de contes i tres novel·les, i ha guanyat un premi de renom, però la literatura és així, l'home segueix al taxi. L'escriptor taxista, com li diuen, acaba de publicar un altre llibre: Metales rojos (Editorial Comba).

-¿Xilè de Santiago?

-Sí, però els meus pares vivien al desert d'Atacama, la meva família era d'allà, el meu avi va ser miner, tots ficats en el sindicalisme… Vaig passar-hi molt temps de petit, i em considero més d'allà que de la capital.

-¿Vol dir que els seus millors records d'infantesa són allà?

-Bé, els meus pares em solien portar a les reu­nions sindicals. En aquest sentit em vaig criar en un ambient problemàtic, conflictiu. Això sí, jo m'adormia. Era avorridíssim.

-¿Què el va portar a Barcelona?

-M'hi va portar el meu primer llibre, per dir-ho així, un llibre de relats que vaig publicar l'any 2000. La taberna del vacío, es diu. En vaig vendre molts exemplars. Jo mateix ho feia. Me n'anava pels bars de Bellavista… Passejant-me pels bars vaig vendre molts llibres, i un dia em vaig adonar que havia reunit 500.000 pesos, i amb aquells diners em vaig comprar el passatge.

-Sí, però per què aquí. A Barcelona.

-Ah. Doncs perquè arran del cop de Pinochet tinc família que va haver de venir a Europa. Tinc uns cosins a Estocolm i aquí tinc un oncle que és pintor i escultor. És tan senzill com això. Volia anar a un lloc on tingués on caure mort.

-Suposo que una part del viatge era venir a escriure.

-El meu pla era llegir i escriure, sí, que a Santiago no podia fer-ho. No sé per què.

-¿Va ser taxista des del principi?

-No… Vaig tenir moltes feines. Vaig ser jardiner en una llar d'infants, extra de pel·lícules... El que anés sortint. Paleta: soc bastant expert a enrajolar cuines i banys. A Lleida vaig estar un any treballant de mosso de magatzem. I em passava el dia escrivint una novel·la, la mateixa novel·la.

-¿Alguna que hagi publicat?

-Sí, Tridente de plata. Vaig estar 10 anys escrivint-la, esborrant i escrivint, esborrant i escrivint. Molta feina.

-Premi Vargas Llosa de la Universitat de Múrcia. Una bona recompensa, ¿oi?

-El millor del premi va ser que em va obrir les portes perquè m'escoltessin. Em vaig presentar a l'agència de Carmen Balcells i no em van fer ni cas, però almenys em van escoltar. Per a mi va ser un pas molt gran.

-És un món complicat. L'editorial.

-¿Sap què em va donar aquest premi? La possibilitat de dedicar-me un any només a escriure, a escriure tot el dia, tota l'estona. Va ser l'època més feliç de la meva vida.

-Expliqui'm, ¿com és que va arribar al taxi?

-Això va ser per un amic poeta que també porta un taxi. Un paio molt boig, molt sonat, José-Christian Páez. Em va convèncer. Em va dir que era una feina tranquil·la, que anaves a la teva bola, que ningú et molestava, que estaves tota l'estona al carrer… I a mi sempre m'ha agradat el carrer.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-¿I? ¿És tan bo com ho pintava?

-El que passa és que això va ser el 2008, quan va començar la crisi. I ja no es guanyava el mateix que abans. Ara treballes 12 hores per 30 euros. ¿Per què hi ha tants taxistes immigrants? Doncs perquè l'immigrant sempre està disposat a treballar per una misèria.