«Res de mòbil; es tracta que l'entorn t'aculli»

Acupuntor de l’escola japonesa i monitor de taitxí, Miquel Àngel Cabrer Mir (Palma de Mallorca, 1961) és un home aferrat a la naturalesa des de la infància. 

–¿'Banys de bosc'?

–De la mateixa manera que et relaxes a poc a poc quan et fiques en una banyera, a mesura que t’endinses al bosc et deixes anar. El shirin–yoku es va establir al Japó als 80 com una forma de retrobar-se amb la seva cultura.

–Fa cinc anys que exerceix com a guia.

–Vaig començar molt a poc a poc, amb grups petits i en sortides d’un sol dia. Ara les organitzo de cap de setmana amb estades al Santuari de la Salut, a Sant Feliu de Pallerols (www.banysdebosc.com).

–Els 'banys' tenen les seves normes.

–Res de mòbils ni d’auriculars amb música. Tampoc es fan fotos ni es conversa amb el company. La idea és disfrutar de l’entorn des d’una altra perspectiva, deixar que el bosc t’aculli.

–Disfrutar del silenci.

–I del so de la fullaraca, del cant dels ocells. També caminem i fem alguns moviments de taitxí senzills per ajudar que el cos estigui més obert. Estar dins el bosc ens desperta alguna cosa ancestral, el nostre origen primitiu.

–¿Quins beneficis se n’obtenen?

–Es deixen enrere tensions i preocupacions. Existeixen estudis al Japó i Corea que han demostrat els efectes terapèutics dels fintoncides, unes substàncies volàtils que secreten arbres i plantes.

–Sona bé.

–A més, els sentits abandonen l’activitat frenètica de les ciutats. La vista, l’oïda, el tacte, el gust entren en un ritme més tranquil i perceben d’una altra manera.

–¿El gust també?

–No es tracta de menjar fulles, ¿eh? [riu]. Després de passar el dia al bosc, a l’hora de dinar cadascú tria un racó per fer-ho tot sol. En el dia a dia, mengem de forma automàtica.

–¿Sols? 

–Ni la soledat ni el silenci semblen estar de moda, potser perquè obliguen a replantejar-se coses i no sempre ve de gust. Seguim amb la dinàmica habitual del fer, fer, fer. Ens costa la introspecció, ficar-nos cap endins.

–Ho entenc.

–A l’estar en contacte amb el món oriental, he anat afegint elements de la seva filosofia a les meves caminades i procuro, per això, que no tinguin un propòsit.

–Ja en tenim bastants cada dia.

–Es tracta del concepte taoista del wu wei (no acció), de no fer fent, d’aprendre a fluir. ¿Per què han de tenir un objectiu les caminades? A mesura que entres al bosc, és important deixar-se anar, abandonar la intencionalitat. Fins i tot no dic on anem fins que arribem, perquè no ho consultin a Google.

–¿S’ha perdut algun dia al bosc?

–Miri, quan vaig sol a conèixer un bosc procuro perdre’m a propòsit; és la meva manera de descobrir-lo. Abans d’organitzar una passejada, m’he deixat perdre almenys quatre vegades, amb l’avantatge que els boscos d’aquí són bastant manejables.

–Se’l nota molt unit a la naturalesa.

–La meva infantesa, a Establiments, al nord de Palma, era jugar al bosc i fer cabanyes. No hi havia tanta tele ni la Nintendo.

  

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Quant fa que es va establir aquí?

–Almenys 35 anys. Un grup de joves vam sortir de l’illa amb la idea de viure en comunitat al camp. Teníem cabres, fèiem formatge… Vam anar a parar a la Garrotxa, i aquella explosió de colors a la tardor em va fascinar.