"Ara controlo la meva vida i això m'enorgulleix"

Si el lector té més de 25 anys és poc probable que el nom d’Alba Farelo, àlies 'Bad Gyal' (Vilassar de Mar, 1997), li soni de res. En canvi, moltíssims adolescents segueixen les cançons i vídeos d’aquesta dona que canta coses com: «'Pel barri ja se sap quin ‘pussy’ [cony] és el k mana'». Ella és una de les artistes que actuaran al Festival Cara B, que se celebra els pròxims dies 17 i 18 de febrer a la Fabra i Coats de Barcelona.

–Bad Gyal podria traduir-se per dolentota.

–Sí, però en veritat no ho soc. El nom me’l vaig posar perquè em molava i ja està. 'Gyal' significa 'girl' [noia] en 'patois', que és com en diuen a l’anglès parlat a Jamaica, d’on és originari el 'dancehall', que és el gènere musical que considero que faig.

–Als seus 19 anys ja surt a la Viquipèdia.

–Això és el menys important. Ho deu haver escrit un 'nen rata' de 14 anys.

–La seva cançó 'Indapanden' té 1,5 milions de visualitzacions a Youtube.

–Això sí que és important, perquè jo cobro i visc de la música. Fins fa vuit mesos encara era a la casa del poble amb els meus quatre germans i treballava en un forn. Vaig estalviar molt i he pogut pagar-me un pis a Barcelona i els meus estudis de disseny de moda. A més, la 'mixtape' [recopilació] 'Slow Wine' ja sona com el producte que vull fer. Ara controlo la meva vida i això em fa sentir molt orgullosa.

–¿Per què connecta amb tanta gent jove?

–Això sempre ha passat. Els joves busquen una cosa que els identifiqui i crec que jo soc una persona bastant transparent. Vaig començar a fer música perquè volia treure coses que tenia dins, coses que em passaven i que eren una puta merda.

–¿Podria explicar-ne alguna?

–A 'Pai' parlo de la relació amb un xaval que em va fer treure el pitjor de mi i caure en una situació en què vaig deixar de ser jo mateixa. Aquesta cançó em va servir per treure tota la ràbia i va ser el primer pas per canviar la meva vida i estar de puta mare.

–¿És conscient de la influència que té a través de les xarxes socials?

–Moltes vegades veig que els fans volen ser com nosaltres i em sembla perjudicial perquè això fa que no busquin el que ells són de veritat. És clar que m’agrada que tinguin en compte algunes coses que dic, però no soc un profeta ni pretenc que pensin com jo. Vull que les persones controlin la seva vida, que siguin elles mateixes, que ningú faci coses per agradar als altres ni que depengui de la parella o dels amics.

–Aquest seria el seu missatge principal.

–M’agrada que no hagi dit que és el feminisme, que és l’etiqueta que em posen. Per una experiència personal, el feminisme dominant ja no em representa.

–¿Per què?

–Les mateixes dones que al meu poble feien xerrades feministes m’han jutjat durament. Diuen que per ballar movent el cul soc una submisa, que venc el meu cos i vull provocar. ¿Com et pots dir feminista i jutjar una xavala perquè balla com li dona la gana? ¡És com dir-li que no es posi minifaldilla!

–¿Ser de poble l’ha marcat?

–A sac. Jo soc molt friqui. De petita llegia molt i de gran sempre estava a Spotify buscant artistes que no coneixia ningú. Però al poble sempre era la rereta, la pringada. Em sentia molt malament amb mi mateixa, tot i  que després vaig descobrir que era el meu entorn el que feia que no m’agradés.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Com va ser aquest descobriment?

–A través d’un procés d’autoconeixement. No és una història tràgica, li passa a molts adolescents i es diu maduresa. A ningú li ha de fer por el canvi. Primer pregunta’t què vols fer i, quan ho tinguis clar, analitza què sobra a la teva vida. Jo ho vaig fer i em funciona.