"L'única riquesa són les relacions personals"

Es va criar amb vuit germans, entre mules i vaques, en una masia d’Enviny, un poble de 20 habitants enfilat a les muntanyes del Pallars. Aquell noi enèrgic i inquiet es va convertir en un sacerdot rebel i crític amb el poder, inclòs l’eclesiàstic. Als seus 86 anys i en vigílies de Nadal, Joan Escales fa balanç d’una vida dedicada a aprofundir en les relacions humanes.

–¿Entén que una entrevista amb un capellà pugui causar rebuig?

–Sí, perquè es dóna una idea falsa de capellà.

–¿I quina és l’autèntica?

–La que ens acosta més al que és de tots, al que és humà. Jo no vull que em diguin mossèn; faig de mossèn, però sóc el Joan. No vull que em prenguin la meva identitat; vull que em valorin com a persona, no pel meu estatus. Hem de ser poble, com Jesús. Sense el substrat humà, la religió no val res.

 

–Vostè és un capellà una mica hippy.

–El moviment hippy em va atraure, sobretot al principi, perquè em va semblar que anava a l’arrel de les coses. A finals dels anys 60, després d’estudiar Psicologia i Teologia (¡dues vegades!), vaig anar a viure als EUA. També vaig estar un parell de vegades amb el bisbe Casaldàliga al Brasil i vaig viatjar sol, amb un petit sarró, a l’Índia i el Nepal.

–¿Què hi buscava?

–Els gurus em preguntaven: «¿D’on ets?». «D’Espanya –els deia–. Vinc per la meditació, la contemplació i el silenci». «Llavors, torna al teu país –em contestaven–. Allà teniu el millor guru del món, el místic Joan de la Creu».

–Va seguir viatjant per Amèrica, el Japó, el Camerun... I va acabar de rector al seu poble.

–Li vaig dir al bisbe que no volia mantenir una relació artificial amb la gent que anava a missa els diumenges, volia anar-me’n a un poble i crear espais de relació de persona a persona, i la rectoria d’Enviny reunia les condicions. El bisbe no ho acabava d’entendre, però em va fer confiança.

–¿Com es va concretar la seva idea?

–Només hi ha una riquesa en la vida i són les relacions personals, la trobada de tu a tu. Vora l’església d’Enviny hi ha la rectoria, que anomeno Eutopia, que vol dir «bon lloc». Allà fèiem tallers per a nens, adolescents i parelles. 

–¿Com pot ser que un capellà assessori les parelles si no té experiència?

–El celibat és una forma de viure la sexualitat. Jo m’he enamorat i m’he sentit molt estimat, però he decidit quedar-me amb la meva comunitat i no amb la dona que estimava. ¿Vostè té parella, no? Llavors també ha fet una renúncia a l’escollir estar amb aquesta persona i no amb altres.

–Però vostè ha renunciat a totes.

–No. Jo les tinc totes; és vostè qui n’ha triat només una [riu].  

–Ha celebrat misses al carrer o a la cuina, amb pa de pagès.

–Hem sacralitzat l’eucaristia en la consagració. La missa té sentit si s’assembla a la sobretaula que va fer Jesús; si no és així, crec que no té futur.

–No es mossega la llengua.

–Si vius d’estructures, dogmes i frases fetes, deixes de pensar per tu mateix i no evoluciones. La missa, tal com es fa, és una pèrdua de temps per a molts assistents; si ets creient, és millor fer la lectio divina, que és la lectura meditada de l’Evangeli. M’agradaria que la gent es relacionés amb Déu de tu a tu, a través de la pregària, i que pensés per si mateixa: ¿qui sóc? ¿d’on vinc? ¿on vaig?

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Vostè ha trobat les respostes?

–No. Em fio de Jesús, però segueixo buscant. La capacitat de l’ésser humà és infinita i sempre es pot buscar una mica més. La persona que no busca, està adormida.