Barcelona suspèn en parcs per a nens amb discapacitat

Amitja tarda és habitual que nens i nenes omplin –amb el berenar a la mà– les places de Barcelona i corrin a buscar un tobogan, un gronxador o una xarxa per escalar. Però no tots els barris de la ciutat compten amb parcs adaptats, així que molts pares s’han de desplaçar en cotxe o en transport públic perquè els seus fills puguin jugar a l’aire lliure. Les xifres són eloqüents: a Barcelona hi ha 3.191 nens amb discapacitat i 700 parcs infantils, dels quals només 11 estan adaptats i són plenament accessibles; un per districte excepte al districte de Sant Martí, que compta amb dos.

    

«Si volem una ciutat inclusiva, hem de començar per formar nens inclusius dins i fora de l’escola», assegura Noemí Santiveri, professora de Pedagogia a la UAB. Això implica que els nens juguin junts. I atenció, més enllà del pur divertiment, jugar també és un dret infantil, així ho recull la Declaració dels Drets del Nen firmada per l’ONU. «Sembla que les grans ciutats no estan preparades per a les activitats extraescolars inclusives. En un poble és més fàcil tenir mitjans adequats, ja que els pares tenen un contacte més directe amb l’ajuntament», afegeix Santiveri, que també és portaveu de la Plataforma per una Escola Inclusiva a Catalunya. 

  

 La síndica de greuges de Barce-lona, Maria Assumpció Vilà, ja ha demanat a l’ajuntament que ampliï les zones lúdiques accessibles per contribuir a la integració dels infants. Amb aquests espais, a la resta de nens d’avui dia (els adults del futur) també se’ls està inculcant valors i educant en la diversitat. «Poden acompanyar-los, divertir-se junts i ajudar-los quan ho necessitin», explica Santiveri. També serveix per trencar tabús i estereotips entre els adults. «Històricament s’ha manifestat un menyspreu envers les persones discapacitades. Molts pares apartaven els seus fills dels nens amb discapacitat, com si s’haguessin d’encomanar la discapacitat. Amb el temps això ha anat canviant, però encara queda molt camí per recórrer», afegeix la pedagoga.

QUAN LA SORRA ÉS UNA BARRERA

¿I què tenen aquests 11 parcs que no tenen la resta? La primera premissa és que són parcs de fàcil accés i segurs. «Un esglaó a l’entrada o la sorra del terra són barreres arquitectòniques difícils de superar», explica Santiveri. De fet, els pares que empenyen cadires de rodes reclamen terres de cautxú a totes les zones de joc per poder desplaçar les cadires amb més facilitat i proposen que la sorra estigui en un espai delimitat. També han de disposar d’elements de joc adaptats, per exemple tobogans amb una rampa de pujada (en lloc d’una escala), balancins amb arnesos i jocs sensorials. Finalment, han de ser inclusius, fomentant d’aquesta manera que els nens amb i sense diversitat funcional juguin junts i barrejats. 

   

 El manteniment d’aquestes zones és clau. Un balancí amb un arnès trencat pot ser perillós. En aquest sentit, Marie-Pierre Caire 

–una mare que lluita per aconseguir un gronxador adaptat per a cadires de rodes– adverteix que hi ha «jocs inclusius que estan descuidats i trencats». Caire recorda que el joc és «importantíssim per al desenvolupament d’un nen» i s’indigna al pensar que alguns infants no puguin disfrutar plenament de l’esbarjo «per falta d’instal·lacions adequades». La síndica afegeix que «la dispersió de les 11 zones adaptades –en una ciutat gran com Barcelona– comporta que, a la pràctica, s’exclogui una gran part dels nens que podrien utilitzar-les». 

FALTA DE REGULACIÓ

Notícies relacionades

Gronxadors per a tots

Un 'pare coratge' fa a la seva filla discapacitada ortopèdies que el sistema sanitari li nega

Quan es compleixen 10 anys de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que es va firmar el 13 de desembre del 2006, és hora de fer balanç. «En el món de l’educació inclusiva ara hi ha un lideratge polític clar, i això s’ha d’expandir a tots els àmbits», explica la professora de Pedagogia. Malgrat que no existeix un marc regulador que exigeixi un nombrte determinat de gronxadors adaptats a Barcelona, per exemple, el consistori és conscient que té un compte pendent amb els nens amb diversitat funcional, ja sigui física, visual, auditiva o cognitiva. L’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD) revisarà la xarxa de parcs accessibles per incorporar-hi diverses millores. A més a més, des de l’IMPD consideren interessant portar a terme «una prova pilot per avaluar nous elements de joc» 

–per exemple, un gronxador en forma de plataforma per als nens que van amb cadires de rodes– i també expliquen que estan assessorant el Zoo per dissenyar un nou espai d’oci infantil sota criteris d’accessibilitat universal, «un model que també podria replicar-se en algun parc públic».