Gent corrent
«He d'escriure un llibre per treure tota aquesta pena»
Quirats de coratge. Va viure 10 anys al carrer. Una cara de l'exposició 'Vides inacabades'.
Fins dimecres, es pot visitar al Convent de Sant Agustí (Comerç, 36) una mostra que vol conscienciar sobre la tasca social de la fundació Arrels. Vides inacabades consisteix en nou retrats de gran format, de l'artista Samantha Bosque, de persones sense sostre. Entre elles, Anna Maria Llobet (Manresa, 1958) accedeix a compartir els seus perquès.
-Quan s'acosten les festes m'entristeixo, sobretot des que falta la mama. En canvi, el meu pare… Em sap greu dir-ho, però vaig créixer terroritzada, amb la por a les seves hòsties. També maltractava la meva mare.
-¿Viu el seu pare?
-No ho sé. Vivíem en un infern, i això que ell era de resar, de congregacions espirituals. Es quedava els diners que jo guanyava com a telefonista. Vaig decidir marxar de casa als 17 anys a viure la vida hippy, com jo dic.
-I va recalar a Eivissa.
-Compartíem una casa preciosa amb artistes, i després veníem les obres al mercat des Canar. Va ser una època de llibertat i pau.
-Tot i així, va tornar a Manresa.
-L'illa va arribar a ofegar-me. Quan vaig tornar, l'Antonio i jo ens vam enamorar. Treballàvem tots dos al seu restaurant, ens vam fer nòvios i al cap de poc ens vam casar al jutjat. Jugàvem a escacs. En aquell temps, jo era un dipòsit de felicitat i els deia a les meves amigues: «Agafeu-ne, que em desbordo».
-Però alguna cosa es va truncar.
-Un estiu, vam anar a Cadis i, de camí, vam parar a Sabadell a comprar haixix. Escolti, fumàvem algun porro, però res més.
-La crec.
-Uns jonquis ens van dir que l'havíem d'anar a buscar a una masia i, un cop allà, ens van robar la furgoneta i els diners. A l'amagatall tenien una pistola… Una bala em va passar fregant, però a l'Antonio li va anar al pit. Les seves últimes paraules van ser: «M'ofego».
-Terrible.
-Em vaig recompondre gràcies als psiquiatres i vaig voler continuar amb el restaurant de l'Antonio jo sola. Amb el pas del temps, va arribar l'IVA i els números ja no sortien. L'alcohol va començar a ser un refugi. I a més…
-¿Hi va haver alguna cosa més?
-Un accident em va tenir 21 dies en coma. Havíem begut, era de nit i les obres a la carretera estaven mal senyalitzades.
-Em deixa sense paraules.
-He d'escriure un llibre per treure tota aquesta pena. M'han regalat una llibreta.
-Escrigui'l, per favor.
-A partir d'aquí, ja va anar tot cap avall. Una gran amiga meva va seguir pagant-me els autònoms i gràcies a això vaig obtenir una paga. Perquè la meva família, res, molt blablablà. Vaig seguir bevent.
-Ja.
-Una de les vegades que vaig sortir del centre de desintoxicació, vaig voler veure el mar, anava Rambla avall i em vaig topar amb un homenàs ros que pujava. Amb la mirada ens ho vam dir tot: «Anem a viure junts la resta de la nostra vida». Era un sense sostre holandès.
-Va estar 10 anys al carrer amb ell.
-Els primers dies del mes, quan cobrava la meva paga, anàvem a una pensió i menjàvem bé. Després, tornàvem al carrer a demanar i a seguir bevent.
-Ara ja no beu.
-Fa dos anys i mig que no provo ni una gota d'alcohol, pràcticament des que vaig entrar a viure en un pis d'Arrels.
Notícies relacionades-Els voluntaris del carrer la van salvar.
-Sí, per l'afecte que et donen. «Anna, tu pots sortir-te'n; tu pots», em deien. Són tan macos... El meu company holandès, en canvi, es va deixar i va morir al carrer.
