Anar al contingut

ESTIU EN UN CAMP DE REFUGIATS

Bitllet amb destí a la solidaritat

Cada vegada més persones s'animen a planejar unes vacances solidàries, no com a viatge exòtic ni d'aventures, sinó per ajudar

MIRIAM GARCÉS / BARCELONA

La platja, una capital europea, un creuer, un safari… Per vacances, qualsevol destí és bo per allunyar-se de les preocupacions i acabar amb la rutina del dia a dia. No obstant, centenars de persones han optat aquest any per aparcar els seus propis problemes durant el període estival per ocupar-se dels dels altres. I amb aquesta intenció, han comprat un bitllet rumb a la solidaritat amb destí a algun dels 57 camps oficials que acullen més de 500.000 refugiats de guerra i immigrants només a Grècia.

És el cas de Diego Sánchez-Cascado, de 20 anys i estudiant de Periodisme i Humanitats, de Madrid, que després d'acabar el curs, va decidir que descansar no entrava aquest estiu entre les seves prioritats. “Em sentia inactiu i tenia la necessitat de fer alguna cosa pels altres”, afirma. Amb dos amics, es va posar mans a l'obra per buscar el voluntariat més adequat (“Amb tot el que han patit els refugiats aquest any va, decidir bolcar-nos en ells”). Així, de la mà de l'oenagé Lighthouse Relief, ha passat 30 dies al camp de refugiats de Ritsona.

A vegades, una imatge val més que mil paraules, i Cesc Sánchez, estudiant de 19 anys de Garriguella, dóna fe d'això. Un reportatge sobre els refugiats a la tele va ser l'empenteta final per prendre la decisió d'anar-se'n de voluntari amb Amb les teves mans, després de la selectivitat. En altres casos, es tracta de la necessitat de comprovar sobre el terreny el que s'ha après en una aula, com Laura Castro i Nicole Ordóñez, de 20 anys i de Barcelona, que amb altres companyes de Relacions Internacionals van viatjar a Ritsona i Oynofita amb I Am You. Diego, Cesc, Laura i Nicole buscaven un destí que no està en els catàlegs de les agències de viatges, un destí per ajudar.

Laura Franco i Nicole Ordóñez

estudiants

Teníem la necessitat de veure amb els nostres propis ulls el que havíem estudiat durant un any a l'aula

“Havíem estudiat la crisi dels refugiats durant un any, però fins que no ets allà no entens el que ells viuen i com”, afirma la Laura, i no només a l'estiu, sinó durant tot l'any. Ritsona, el Pireu, Oynofita… i en cada un d'ells, centenars de persones que han deixat enrere casa seva, la majoria fugint de la guerra per buscar un lloc segur, i fa mesos que esperen la resolució de la seva petició sobre el dret d'asil en improvisades tendes de campanya.

Dormen amuntegats a les tendes i a terra. “El de Ritsona és un camp al mig del bosc. El terra té sorra i pedres. Hi ha mosquits, aranyes, serps, senglars, gossos abandonats... I molta calor”, expliquen la Laura i la Nicole, que van intentar provar-ho un dia i no ho van suportar. Es van sentir privilegiades. Elles, com molts dels voluntaris, s'allotjaven en cases de pobles pròxims. Sobre el terra es dorm, es menja i també es cuina. “Fan servir petits fogons de càmping en què es triga segles a escalfar el menjar -apunta la Laura-. Entre ells s'organitzen”. I no només per cuinar, sinó per a moltes de les tasques i necessitats del campament. “Els he vist construir un forn de fang, cobrir els carrers amb mantes per evitar el sol i fins i tot una companya va veure un refugiat construir un banc per a una dona i els seus set fills”, explica Diego. Perquè als campaments tots, refugiats, oenagés i voluntaris, són un engranatge de supervivència.

Cesc Sánchez

estudiant

He arribat a fer 20 hores seguides, des de les 6 del matí fins a les 2 de la matinada

I sí, les condicions són molt dures, i tot i així no es poden passar per alt les millores que experimenten amb l'esforç de tots els implicats. Quan Diego va arribar a Ritsona, el campament feia quatre mesos que estava actiu i, malgrat la precarietat, ja comptava amb diversos equipaments acabats, com l'escola, altres de molt avançats (magatzem, un espai per als nens i un altre per a les dones…), i les tendes, organitzades.

HOSPITALITAT I SOMRIURES

En qualsevol cas, millores no és sinònim de qualitat de vida, i aquests quatre voluntaris han après que en un camp de refugiats sempre hi ha alguna cosa a fer. “He arribat a fer 20 hores seguides, des de les 6 del matí fins a les 2 de la matinada”, subratlla en Cesc. Perquè, com a voluntari d'Amb les teves mans (destinada a cobrir emergències odontològiques), a l'acabar les seves tasques ajudava en altres. A Ritsona, Diego també va fer tasques diverses, des de construcció i habilitació d'espais fins a classes d'anglès. La Laura i la Nicole van arribar al camp amb la tasca assignada per I Am You d'entretenir els nens, una activitat que les mantenia ocupades la major part del dia.

Diego Sánchez-Cascado

estudiant

Guanyes noves experiències i fortalesa emocional. Tu tornes a la teva vida i ells es queden en aquell camp, i això et fa sentir malament

Feina, feina i més feina que es veia recompensada al final de cada jornada amb tots els moments compartits amb els refugiats. “Et conviden a prendre te, comparteixen amb tu el seu menjar. Sempre tenen un somriure per a tu”, explica la Nicole, impressionada encara per l'hospitalitat i per la seva manera d'aferrar-se a la vida. “Fa mesos que no saben si seran acceptats a Europa. Estan desinformats i confosos. Però no perden l'esperança de tornar a estudiar o treballar”, afegeix.

Asseguts a terra, a les seves tendes, treballant colze a colze i compartint estones lliures, han vist l'altra cara dels refugiats, la que no s'ensenya a les imatges de televisió, les històries personals que s'han endut dels camps. “Hi ha professors perseguits per donar classes a nenes, un periodista de Kabul amenaçat de mort per promoure els drets de les dones, persones que han fugit perquè es van oposar a lluitar amb l'exèrcit i se'ls considera traïdors al règim…”, rescaten de la seva memòria la Laura i la Nicole.

LLIÇÓ DE VIDA

En Cesc, la Laura, la Nicole i en Diego se'n van anar amb la intenció d'ajudar i han tornat a casa amb una lliçó de vida sota el braç. “Tornes amb noves experiències i molt més fort emocionalment. Tu tornes a la teva vida i ells es queden en aquell camp, i això et fa sentir malament”, explica en Diego. Tan malament, que tot i la càrrega emocional, queden les ganes de repetir l'experiència per seguir ajudant, però també per aprendre més. “Acabo de treballar el dia 21 d'agost i, amb sort, el 22 ja estaré a l'avió cap a Grècia”. La Laura i la Nicole hauran d'esperar una mica més, el que els calgui per “reunir una mica de diners”. No és un viatge exòtic ni d'aventures, sinó un viatge a la realitat.