Vivències amb alt contingut emocional, a les deu cartes dels lectors més llegides

Diàriament arriben a Entre Tots desenes de cartes de lectors que comenten l'actualitat, denuncien fets i situacions o expliquen les seves experiències. Algunes d'aquestes cartes tenen una gran acollida entre els lectors, reben milers de visites, fins i tot algunes, les més privilegiades, comencen a córrer per les xarxes socials entre els lectors, que les comparteixen fins a convertir-se en virals. Les que ho aconsegueixen solen ser aquelles de major impacte emocional: les experiències personals, especialment si d'elles se'n pot extreure alguna lliçó que va més enllà d'allò merament privat. El somriure de la infermera Miriam que aconseguia aixecar l'ànim a la pacient Esmeralda; l'actitud de la mare Estíbaliz davant la pèrdua del seu fill Aleix; els insults a un àrbitre per ser dona; una anciana que abandona el món en soledat... Cartes positives, d'agraïment, i cartes negatives, de denúncia, però que d'alguna manera, han captat l'atenció del lector, bé perquè d'alguna manera s'hi ha sentit identificat o perquè ha despertat les seves emocions. I per a mostra, un botó. Aquestes són les 10 cartes més llegides des de començament d'any.

1. Esmeralda Márquez, administrativa de Cornellà de Llobregat, explicava que per a ella “els herois no corren darrere d'una pilota ni tampoc es pugen a un monoplaça amb la intenció de ser els més veloços”, sinó que són les persones que la van atendre en un hospital català durant més d'un any, a ‘Els herois vesteixen amb bata blanca i fan guàrdies de 24 hores’, a la vegada que anima a defensar la sanitat pública.

2. Ignacio Maristany, odontòleg de Barcelona, narrava les queixes rebudes en els seus viatges en tren pel fet de portar els seus fills i responia a un “No haurien de deixar viatjar nens” d'una passatgera, a ‘La societat cada vegada suporta menys els nens petits’: “Algú creu que nosaltres viatgem còmodes amb nens? […] Siguin respectuosos amb les famílies, encara que ja no estiguin de moda, encara se'ns permet viatjar”.

3. Josep Font, economista de Barcelona, va recrear la carta que hauria escrit l'anciana companya de residència de la seva mare abans de morir, per denunciar la soledat de molts ancians a 'Em dic Anna, tinc 96 anys i he mort en la més absoluta soledat': “Tant de temps dedicat als meus fills, al meu marit, als meus néts, treballant per al meu país… i ningú m'ha agafat de la mà mentre me n'anava”.

4. Maria Lourdes Villanova, jubilada de Barcelona, va relatar l'angoixa de veure com la seva néta quedava atrapada en un vagó del metro de Barcelona entre l'aglomeració de gent provocada per la vaga de TMB del passat juny i reprenia els convocants a ‘No podem ser solidaris amb els treballadors de TMB’: “Estan afectant milers de treballadors que volen mantenir el seu lloc de treball i estan en pitjors condicions laborals que vostès”.

5. Jordi Martí, actor de Barcelona, confessava públicament a ‘Sóc homosexual, no penso continuar mentint’ com al llarg de la seva vida es va veure obligat a ocultar la seva verdadera orientació sexual, fins a descobrir que allò realment important era ser ell mateix: “Algú, fa molt temps, va escriure que la vida de l'home estava per compartir-la amb la dona, i es va deixar unes quantes línies perquè la societat posterior fos feliç”.

6. Albert Martínez, professor d'Alp, va denunciar a ‘L'insuportable incivisme dels turistes barcelonins’ que fora de la capital catalana, a la Cerdanya, la massificació també té conseqüències: “Aquí no són ni japonesos, ni alemanys, ni anglesos, ni tan sols francesos els turistes incívics. Molts són de Barcelona”.

7. Estíbaliz Cruz, perruquera de Barcelona, donava les gràcies a totes les persones que s'havien preocupat pel seu fill Aleix durant els seus anys de malaltia amb paràlisi diafragmàtica i dos trasplantaments de ronyó, i se n'acomiadava amb una última carta 'Es va apagar la llum d'Aleix, però el cel va guanyar una estrella' sobre el seu petit: “Tinc a la meva memòria un petit alegre que fins l'últim moment va lluitar per viure, però el seu cos no va aguantar més”.

8. Alba Rodríguez, estudiant de Sant Feliu de Llobregat, a ‘Carta d'una àrbitra: "Em menjaràs la...", em diuen els pares davant dels seus fills’, denunciava els insults soferts al camp de futbol per exercir la seva passió, l'arbitratge, especialment pel fet de ser dona: “Vés a netejar merda, que per a això és per al que serveixes. I el pitjor és que t'ho digui una mare”.

9. Berta Rodríguez, estudiant de Barcelona, a la seva carta 'Estic farta que la gent es coli amb mi en el metro i ningú faci res' denunciava la inacció davant els usuaris que no paguen el transport públic i les faltes de respecte sofertes per negar-se a que es colessin amb ella, des de la seva experiència com a viatgera assídua: “un home em va insultar, em va empènyer i se'n va anar com si no anés amb ell la cosa”.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

10. Núria Carreras, administrativa de Banyoles, preguntava en una carta: ‘¿Com pot cobrar més un tertulià o un cronista que un metge?’. I alertava sobre la influència social de la programació televisiva: “Cada tarda, la cadena amb més audiència dóna una 'masterclass' d'acusament entre companys, difamació, crueltat i actituds masclistes […] Un altre programa diürn se centra en la important tasca de trobar nòvio/a, a poder ser musculat o siliconada”.

Llegeix més cartes i publica la teva a Entre TotsEntre Tots