11 d’ag 2020

Anar al contingut

PERIODISME AMB EL CIUTADÀ

Franco es difumina

Els joves coneixen la figura del dictador, però l'empremta del seu règim perd presència social i es dilueix en la història

Josep Saurí

"Fampor i falta de llibertat". Si Anaïs Calabuig (23 anys, publicista, de Sabadell) hagués de descriure el franquisme en un tuit, li sobrarien un bon grapat de caràcters. Tampoc en necessitaria gaires Javier Bertolín (27 anys, arquitecte tècnic en atur, de Barcelona) per expressar la seva imatge del que era ser jove llavors, posem als anys 50: "Un rentat de cervell". Álvaro Mira (18 anys, barceloní, estudiant de Traducció i Interpretació) no s'oblida dels que van donar la cara -i a més d'un l'hi van trencar-  per defensar "coses que avui són absolutament normals". Idees clares, vaja. Però el cert és que, potser davant la sorpresa (¿i alleujament?) dels que sí que van patir el règim que va oprimir Espanya durant quatre dècades, 40 anys més després entre els joves d'avui, fills de la democràcia, la figura de Franco es difumina, es desdibuixa, llangueix, es perd en la història, es fon a gris. Molt gris. "En la vida d'aquests joves el franquisme ja no hi ha deixat empremta. Ha passat molt temps, hi ha hagut molts canvis", sosté Carme Molinero, catedràtica d'Història Contemporània de la UAB i directora del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (Cefid).

Però ¿què saben els joves del dictador, del seu règim i de com era la vida sota el franquisme? "Poc, i tampoc els fa falta. Per a ells és història. Del que han de saber és de democràcia", afirma el psicòleg social Jaume Funes. "No en tenen una imatge clara, i no els interessa especialment el tema. Quan se'ls en parla, més aviat els sona a batalletes dels avis", coincideix la sociòloga Marina Subirats. "Sí que tenen clar que Franco era un dictador, i en coneixen la seva faceta repressiva, tant la genèrica com la que afecta particularment Catalunya. Però d'altres aspectes en tenen una idea molt més superficial", matisa Molinero.

ELS CLIXÉS

Per Jordi Palou-Loverdos, director del Memorial Democràtic, "hi ha unes etiquetes, uns clixés sobre el personatge, sempre esbiaixats: o és un dolent dolentíssim, o l'home va fer el que va poder per desenvolupar un Estat després d'una guerra i en circumstàncies molt difícils. Però en els dos casos no se sap gaire bé com omplir aquestes etiquetes de contingut". Un dels objectius d'aquest organisme és precisament constituir "un espai de reflexió crítica" sobre la història i la memòria per a alumnes i professors, als quals ofereix una àmplia gamma de recursos, com manuals, exposicions i activitats pedagògiques.

Anaïs, Javier i Álvaro tenen les seves pròpies visions de Franco i de la seva època, construïdes principalment a partir de relats familiars: històries, en efecte, d'autarquia i misèria, de repressió política, social, moral i religiosa. Com la de l'avi d'Álvaro que va ser separat dels seus germans després de la mort de la seva mare mentre el seu pare era a la presó, la de l'àvia d'Anaïs que amb 7 anys anava casa per casa demanant menjar, o la de l'avi de Javier que va acabar al calabós per treballar al camp en diumenge, dia del Senyor. La trobada organitzada per EL PERIÓDICO els va donar ocasió de contrastar-les amb experiències dels que sí que van viure la dictadura.

CLATELLADES I SILENCIS

Carmen Nieto (67 anys, secretària jubilada, de Barcelona) i Luis López (65 anys, informàtic jubilat, de Tiana) van desgranar una infinitat de records anècdotes, algunes grotesques, gairebé hilarants amb ulls d'avui; altres irremeiablement amargues. Des de la clatellada que es va emportar Carmen a l'escola per enganxar un segell de Franco cap per avall o "el senyor que vigilava que, quan posaven les lentes al ball de l'Acció Catòlica, no ens acostéssim gaire, que corregués l'aire" fins a les arbitrarietats policials, la desconfiança ("no sabies qui tenies davant, vigilaves amb qui parlaves; ni amb taxistes, ni amb cambrers, ni encara menys amb capellans"), els silencis. "Tenia 25 anys quan va morir Franco, i penso que la meva mentalitat es va obrir a partir de llavors. A vegades em pregunto com hauria sigut la meva vida si no hagués viscut mai sota aquest règim, i crec que hauria sigut molt diferent", conclou Luis.

Lliures d'aquesta rèmora, els joves d'avui afronten, no obstant, una realitat complexa, ¿Què haurien de saber, què els seria útil conèixer d'aquells anys? "Per posar només un exemple, l'enorme esforç de la societat per millorar les seves condicions de vida, i el paper de la conflictivitat social, sovint tapada pel conflicte polític", apunta Molinero. "A les generacions joves no els hem transmès prou ni l'experiència històrica ni el coneixement polític. En aquests anys l'educació ha passat molt per l'alegria de viure, el consum, la llibertat, però no s'ha posat èmfasi a entendre els problemes de la vida col·lectiva. Ara ho paguem amb problemes que la crisi ha fet aflorar davant els quals els joves s'han vist sense recursos, i han de reinventar gairebé des de zero", afegeix Subirats.

NI OPINIÓ NI PENSAMENT LLIURE

Per Funes, el que han de saber és "que manaven els de sempre, que al poder econòmic, a les elits, els és igual que hi hagi dictadura democràcia. I, especialment, que sota aquest règim no es podia pensar lliurement, no es podia opinar, no es tenia capacitat de crear idees i de difondre-les".

Així doncs, en temps de xarxes socials en què els joves s'expressen de forma lliure i instantània, s'ha de saber que això no sempre ha sigut així, donar a aquesta realitat el valor que té i donar-li espai perquè desenvolupi el seu potencial transformador, coincideix Federico Mayor Zaragoza, president de la Fundació Cultura de Pau, exdirector general de la Unesco i subsecretari d'Educació (1974-75, "amb el ministre Villar Palasí es podia fer el que s'havia de fer, però el seu successor em va donar una hora perquè cessés, per roig") i posteriorment ministre (1981-82), entre tantes altres coses: "La prova és el 15-M, quina meravella. Els joves poden prendre la paraula i dir el que pensen, poden participar, poden canviar les coses. Això crec que els ha d'omplir d'esperança".

Amb tot ¿queda una empremta del franquisme, una ombra projectada sobre la societat i per tant sobre la vida d'aquests joves? "No ho tenim tan lluny com sembla. I encara hi ha les fosses sense obrir, i la Fundació Francisco Franco, i la néta del dictador sortint per la tele a fer-li un panegíric", alerta Luis. "Jo veig cada vegada més xenofòbia, masclisme, homofòbia...", apunta Javier. Anaïs, no obstant, no veu en això continuïtat amb el franquisme: "L'odi té múltiples cares, és com un germen que es replica i es transforma, en especial en temps de crisi. Abans se n'hi va dir franquisme, ara és una altra cosa, un auge de l'extrema dreta que es produeix a tot Europa".

 El desprestigi de la política i els polítics, el tots són iguals, és per Funes una herència inequívocament franquista. "Però a efectes de vivències reals, als joves probablement els ha causat un impacte més negatiu la democràcia que el franquisme", assegura. Perquè els primers anys de democràcia van ser temps de grans crisis socials i econòmiques, "i les van acabar pagant els joves, com ara". Per això el psicòleg social alerta del risc de desafecció, que "es puguin sentir maltractats per la democràcia i pensar que pitjor no els pot anar". 

Molinero sí que veu aquesta empremta, per exemple, "en la idea de l'Espanya unitària", i Subirats, en el "caràcter autoritari de l'Estat". "En altres països les etapes de dictadura i els seus crims s'han aclarit, s'han tret a la llum, s'han debatut, i això ha permès un autèntic pacte. A Espanya això no és així. Malament rai quan queden fantasmes en la vida col·lectiva", afegeix. Palou-Loverdos recorda que "la transició va voler que no es parlés de vencedors i vençuts, que no es parlés de la guerra civil i sobretot que no es parlés del franquisme; superar aquesta etapa i crear una cosa nova", i veu en això l'arrel del fet que l'actual Govern espanyol respongui amb "amnèsia" fins i tot als requeriments de l'ONU sobre les fosses o els torturadors. "És important que els joves tinguin clar que aquella guerra, aquella dictadura i aquella transició, en què es va fer el que es va poder, finalment han conduït a un sistema que hem de preservar", conclou Mayor Zaragoza. Però aquesta ja és una altra història. 

Si vols comentar o debatre sobre aquest article pots fer-ho a Entre Tots.