04 d’ag 2020

Anar al contingut

EL RADAR

En deien bonisme, però és humanitat

Els ciutadans saben que el problema dels refugiats és complex, però hi anteposen la consciència

Josep Saurí

Vivim temps estranys en què, llegint l’opinió publicada i veient l’acció política, de vegades sembla que el sentit comú sigui poc realista, ingenu i fins i tot demagògic, perquè tot és i ha de ser sempre moltíssim més complicat. I que voler canviar això que és tan complicat és igualment poc realista, ingenu i fins i tot demagògic, per descomptat. De vegades sembla que s’imposi una mirada cínica, o si més no d’una equidistància paralitzant. Que reclamar que les institucions afrontin els problemes i els resolguin sigui una mostra d’ignorància, de desconeixement de com són les coses i de com funciona el sistema, si és que no suposa directament ser antisistema. Que no hi hagi res més naïf que l’empatia.

Reconforta, estan com estan les coses, fer un cop d’ull al que els ciutadans escriuen aquests dies a la secció Entre Tots sobre la tragèdia dels refugiats. Setmanes després de l’explosió emocional que va convertir en icona Aylan, el nen sirià ofegat en una platja turca, un cop metabolitzat el primer impacte, la seva mirada ho és tot menys ingènua. Saben perfectament que el problema és d’una enorme complexitat. Saben perfectament que en realitat això «només es resoldrà quan s’arregli la situació als seus països d’origen» ( Juan Ribas, Barcelona), al «tauler d’escacs que avui és Síria» ( Adrià Huertas, Barcelona). Saben perfectament que no n’hi ha prou ni de bon tros amb les explosions de solidaritat espontània, amb els devessalls d’altruisme a les xarxes socials, que «amb els m’agrada i els compartir no se sobreviu» ( Eva Rodríguez, Andorra la Vella). I que «després de l’acollida amb els braços oberts vindran les queixes» ( Raquel Cáceres, Barcelona), perquè comportarà necessitats sobrevingudes en una societat aclaparada per la crisi i la precarietat i seran difícilment evitables les tensions –i molt necessaris el debat i la informació– sobre com es fan servir els recursos disponibles. 

Tot això ho saben, és clar que ho saben. El que passa és que a tot això hi anteposen la consciència, la dignitat humana, l’empatia. «Jo també faria el mateix, també tiraria pel dret si la vida dels meus éssers estimats corregués perill. Jo també travessaria els mars i saltaria les tanques que fessin falta si d’això depengués el futur dels meus fills», escriu l’ Adrián. I el que estan demanant als seus governants i institucions no són benintencionades utopies, no és altra cosa que política de veritat, política amb majúscules. No un immoral estira-i-arronsa amb la calculadora a la mà.

«¿Quina millor solució que pagar a Turquia perquè, a més a més de segellar la seva frontera, es quedi el gruix de refugiats? Al capdavall, entre ells s’entendran millor, són tots musulmans. Diversos països tanquen les seves fronteres. I Alemanya endureix les normes per a refugiats al mateix temps que accelera l’expulsió dels migrants econòmics. És pel bé comú», recorre a la ironia la Raquel. «Toca a les autoritats europees desprendre’s d’egoismes i acollir amb urgència aquells que truquen desesperadament a les seves fronteres», reclama el Juan. Perquè cap política que no posi els drets humans al davant no es mereix aquest nom. D’això hi ha qui en diu bonisme, però és humanitat. 
 I per cert, també saben perfectament que la distinció entre, com diu el Juan, els que «fugen de la guerra, de la gana o de les dues coses alhora» és tramposa. I que no és correcte que més d’un dels que critiquen tan ferotgement els murs i les tanques que es construeixen als Balcans o a l’Europa central els sembli en canvi tan normal que a Ceuta i a Melilla hi hagi el que hi ha i hi passi el que hi passa.