«No es pot esperar 18 mesos»

De treballadors assalariats a empresaris; de joves universitaris a jubilats; de professors a personal sanitari; de funcionaris a autònoms. Durant la campanya, EL PERIÓDICO va debatre amb 50 persones de diferents sectors professionals i socials, i va rebre centenars d'articles i comentaris de ciutadans sobre la situació política. Molts arguments, algunes certeses, nombrosos dubtes, molts sí, molts no, alguns (bastant menys) ni sí ni no entre les opinions rebudes, però pel que fa a l'endemà, parlant de què ha de passar a partir d'ara, tant abans com després del 27-S una idea sorgeix com una sentència semblant a un acord: «No podem esperar 18 mesos», una frase que resumeix el sentiment de l'autònom de Badalona Antonio Méndez. Perquè les ferides de la crisi encara estan obertes, perquè (gairebé) ningú nega que amb les retallades es va tocar os a l'Estat del Benestar, perquè 480.000 nens viuen en situació de pobresa a Catalunya, perquè els hospitals han de curar i les escoles educar i els dependents han de ser ajudats, el nou Govern, que tot indica que serà independentista, també ha de governar al marge de preparar el camí cap a Ítaca.

POSAR-SE A TREBALLAR Des del no es recorre amb freqüència a la frase «els problemes reals de la gent» per exigir als independentistes que es deixin estar de banderes. «Em pregunto si ara que han perdut democràticament el seu plebiscit, el nou Govern es posarà a treballar en els problemes reals de la gent com ara l'atur, l'educació, la sanitat... Ja és hora de deixar de perdre el temps amb entelèquies», escrivia Eugeni del Castell, enginyer jubilat. Des del sí, es defensa la idea del canvi, de començar de zero després de la independència, i sí, hi ha molta gent que considera prioritària la República catalana però també n'hi ha que argumenten que aquest projecte ha de començar ja malgrat la dificultat resumida en la famosa frase de l'Espanya ens roba: «Necessitem fer el nostre camí, tenir clar el projecte social, econòmic i cultural que volem i que necessitem per sortir de la situació en què estem», defensa Jordi Bufurull, jubilat.

ELS MATEIXOS PEUS DE FANG / L'article de Bufurull es titula Projecte republicà i hi escriu: «Jo sempre he dit: independència, sí, però ¿per fer què? I em deien que el pastís ja se'l repartiran els polítics després quan siguem independents. Això era continuar amb els mateixos peus de fang de la transició del 78 (...) Vi nou en barrils vells, no serveix. No sóc votant de la CUP però s'ha d'escoltar el que diuen». El debat (¿discussió? ¿desavinences?) que ha sorgit entre les files del sí a compte de la negativa de l'esquerra (la CUP) a investir president la cara de la dreta (Mas) és, a més d'altres assumptes, un debat de prioritats: per a uns Mas és imprescindible per al procés; per a altres, el que resulta imprescindible és un pla de xoc social que avanci paral·lel a la creació de les estructura d'Estat, i el nom i el cognom de les retallades no pot liderar-lo. Perquè, al marge de construir el camí a Ítaca, és urgent posar-se a governar. I aquest eix esquerra i dreta tensa el sí: «La CUP és anticapitalista perquè no sap distingir l'economia productiva de l'economia de casino, l'emprenedor de l'especulador (...). La CUP és necessària per recordar-nos que no es pot forçar la desigualtat social, però només per a això», opina Jordi Antich, economista.

EL DIA A DIA El cas és que l'argument que el camí a Ítaca ha de ser compatible amb l'eix social i amb l'opció de començar a posar des d'ara les bases de com seria aquesta Catalunya independent és molt fort en la conversa pública. En els debats que hem mantingut a Entre Tots i en les opinions que hem rebut molt aviat la conversa sobre la política en majúscules deriva cap a la (suposada) política en minúscules, que és la que afecta la vida de la gent. Des de Londres, Ester Pericas, tècnica de cine digital, ho explica així: «Fa un temps feia un cafè amb una coneguda, potser la persona més catalana i catalanista que conec, si és que això es pot mesurar d'alguna manera. És filòloga catalana i professora de català d'un institut. (...) No esperava un discurs de puny alçat perquè no és el seu estil, però sí una bona defensa argumentada de la causa. 'Mentre hi hagi joves que m'arribin a l'escola amb gana per no haver sopat la nit anterior, el de la independència és un tema que els polítics podrien deixar per a un altre moment'. Me la vaig quedar mirant com si m'acabessin de donar una bufetada de realitat».

Notícies relacionades

El tercer sector reclama una nova renda mínima

Unànime exigència de més diners per a la sanitat pública

IDEOLOGIA Aquest no és un joc de negació (no tot el sí aposta únicament per l'eix nacional, no tot el no aposta per l'eix social: el PP està en aquest bloc) sinó de prioritats i, per tant, ideològic, ja que poques coses plasmen millor la ideologia que les prioritats que es marca el governant i que revela amb les seves decisions. J. V. Muntadas, mestre jubilat, proposa un «pacte catalanista» a la recerca d'una majoria social més àmplia que l'actual: «Primer, reconèixer Catalunya com a nació. Segon, prioritzar el treball per construir les bases del benestar social com s'entén a Europa; a partir d'aquí, elaboració d'un nou Estatut incloent-hi els terminis per a un referèndum legal del tipus d'Escòcia i el Quebec».

Segons Lluïsa García, periodista de Sabadell, el 27-S molts catalans van anar a votar «en clau política, amb un conjunt d'idees, convenciments i accions socials que es relacionen amb les qüestions públiques». Un paquet que per més que les eleccions fossin (imperfectament) plebiscitàries i per més que en alguns casos el programa electoral fos exigu, també inclou què es farà des del Govern. Perquè costa trobar algú que defensi que Catalunya es pugui permetre viure molt de temps amb un Govern que no governi, sinó que tan sols navegui.