Cita a cegues al Salambó

En termes urbans el Cafè Salambó és fruit del naixement d'una àrea de nova centralitat, la que es va generar amb la reconversió de l'antic cine de reestrena Verdi en multisales. El Salambó deu el seu nom al llibre homònim de Gustave Flaubert, caracteritzat per les seves prolixes descripcions dels grans banquets que els cartaginesos es ficaven entre pit i esquena. És un llibre molt poc adient per a impacients i per a aquells que, acostumats a la cultura audiovisual d'avui, els pot semblar avorrit girar pàgines i pàgines assortides de detalls sobre els plats de l'àpat. El Salambó va ser, dimarts passat, la casa de la trobada entre cinc ciutadans i cinc candidats. Una trobada molt poc flaubertiana. Molt més expeditiu: 25 cites ràpides de cinc minuts entre els cinc i Els Cinc.

Cap a l'hora exacta va arribar Rocío Martínez-Sampere. Passats més de 20 minuts de l'hora fixada, Jaume Collboni. Més o menys a l'hora, les altres dues dones, Carmen Andrés i Laia Bonet. Tard ma non troppo o non tanto Jordi Martí. Aposentats a l'altell del cafè, en cinc tauletes, com si fossin partides d'escacs simultànies, van donar inici les converses

Cinc ciutadans, cinc enfocaments o preocupacions. N'hi va haver de molt adequades al context dels comicis, l'àmbit municipal i altres que no tant. La que va tenir més morbo, encara que estrictament la menys encaixable en els límits geogràfics barcelonins, va ser la pregunta que María Jesús Fernández, psicòloga de les Corts, va traslladar, un a un, als Cinc. Aquesta barcelonina venia a sondejar els candidats sobre quina part de culpa li atribuïen a Pere Navarro en la baixada electoral del PSC.

Martí es va fregar les mans: «Pere Navarro i la seva direcció s'han equivocat estrepitosament». «Hem passat, fins i tot, a fer-nos fotos amb el PP i Ciutadans». «No tenim cap lideratge al PSC, la direcció s'ha anat disparant al peu. És una caricatura del que va ser el PSC. És un error garrafal».

Bonet, també crítica amb la direcció, va posar més vaselina en els seus comentaris: «S'ha acabat per fixar una idea, que és que no es remunta, que no hi ha un lideratge», la versió PSC del alguien ha matado a alguien, que deia Miguel Gila.

Martínez-Sampere va començar la seva resposta a Fernández apel·lant als matisos: «No donaré una resposta de sí o no. El PSC perd suports des del 2003, és un fet comú en tota la socialdemocràcia europea». Un intent, per tant de tercera via, a l'estil Anthony Giddens (el pensament econòmic del qual coneix tan bé) però en clau interna del partit.

Andrés es va apuntar a descarregar de l'espatlla de Navarro tota la culpa de la caiguda en vots: «La deriva del PSC comença abans de l'arribada de Pere Navarro. Aquest procés de deriva es deu al fet que hem sigut incoherents entre les nostres actituds i els nostres valors». Això sí, quan es va acabar el temps, Andrés es va girar cap a Collboni i li va dir entre rialles: «¡La que t'espera!» Per afegir: «Jo, bé... però altres.. ho tenen més difícil». ¿A qui es referia?

Per Collboni, la baixada té a veure amb «la situació del país» i la «gestió de la crisi» amb la modificació de la Constitució per introduir el mandat de la salvaguarda de l'estabilitat pressupostària (el dèficit zero). «Per a mi aquesta és la gran traïció. És un exemple de claudicació davant el cop d'estat dels mercats a la democràcia».  Va passar de puntetes per la gestió de Navarro. Ni citar-lo.

Confraternització

A tot això, mentre els líders carismàtics conversaven amb els ciutadans, els respectius equips de campanya confraternitzaven a la terrassa del carrer de Torrijos. Hi havia bon rotllo.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

En general totes les converses s'iniciaven tímidament, realment com si fos una cita a cegues. «Jo sóc X i em presento a alcaldable pel PSC», a l'estil de grup de teràpia en 12 passos, era la manera més comuna de presentar-se. Un cop passats els primers instants, i llançada la pregunta dels ciutadans, Els Cinc s'entregaven a les explicacions. Era important transmetre la sensació que es domina igual de turisme que de l'elecció directa  dels regidors de districte.

Quan passaven els cinc minuts preceptius, els ciutadans agafaven el seu gotet i la seva ampolla d'aigua i es movien «cap a l'esquerra, és clar», va comentar un d'ells sorneguer. Va caure la tarda i l'altell del local va agafar color de nit.