Mirades d'adopció

Mirades d'adopció per a la seva ciutat adoptiva. Un pakistanès (Mohsin Ali, 36 anys, treballa en atenció al client), un italià (Enrico Lorenzinni, 30 anys, periodista autònom i muntador de vídeos) i una veneçolana (Eugenia Bávaro, 31 anys, advocada) aporten tres llocs al debat sobre la icona turística de la ciutat -la plaça de Sant Felip Neri, la Font Màgica de Montjuïc amb el Palau Nacional al darrere i la plaça de Sant Jaume- tot i que el fet d'escollir un sol lloc no els resulta senzill. És curiós que tots tres coincideixin que Barcelona, per si mateixa, ja és un símbol. Potser és perquè, per ells, la ciutat simbolitza la nova vida que van decidir emprendre lluny dels seus països i, per això, un sentiment que difícilment es pot reduir al modernisme, al Barça, a les imatges de postal.«Les icones més emblemàtiques estan molt bé, però jo em sento incapaç d'escollir-ne només una», corrobora Eugenia.

Per Enrico, originari de Florència, la icona de Barcelona hauria de ser el seuskyline, «la línia del seu propi horitzó».Una línia que«es pot customitzar: cadascú es fa la seva pròpia Barcelona», afegeix, potser perquè això és justament el que ha fet ell després d'arribar fa cinc anys per estudiar un màster de periodisme. Podia escollir entre Barcelona i Madrid, i no ho va dubtar: Barcelona. S'hi va quedar i, des d'aleshores, per fer servir les seves paraules, s'ha anat construint el seu propiskyline, personalitzant la seva línia de l'horitzó, muntant la seva vida mitjançant treballs de periodista i en el món audiovisual.

Barcelona íntima

Una cosa semblant li passa a Eugenia. La seva icona íntima de Barcelona són els castellers, malgrat que la ciutat no és la capital de les torres humanes ni la principal plaça castellera de Catalunya. En els castells, aquesta advocada que va abandonar Caracas fa quatre anys perquè el clima polític se li feia irrespirable hi veu«confiança, treball en equip. És la idea que si es treballa com una pinya es pot aconseguir tot».

Però ni els castells ni unskyline són

un lloc, una icona representativa.«La primera vegada que vaig veure als castellers va ser a la plaça de Sant Jaume, en unes festes de la Mercè. M'hi vaig topar per casualitat i em vaig posar a plorar», recorda Eugenia. La plaça de Sant Jaume, la plaça castellera de Barcelona i seu de l'Ajuntament i la Generalitat és una de les grans icones de la ciutat.«Per entendre una ciutat cal endinsar-se en les seves tradicions. Les obres de Gaudí són molt importants, però els castellsformen part de la cultura popular catalana», de la mateixa manera que la plaça de Sant Jaume és l'epicentre de la història de la ciutat.

Enrico també té el seu raconet en el seuskyline a mida: Sant Felip Neri, plaça amb història, encant i un silenci màgic que li serveix de refugi.«És on vaig a pensar», explica d'un lloc que ve a ser un oasi al costat de la catedral:«La gent abaixa la veu perquè l'ambient t'ho imposa». Potser per la seva història, ja que allà hi va tenir lloc un capítol de la guerra civil i la metralla a les seves parets ho recorda:«Aquí hi sents l'olor de la història».

Un impacte verd

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

Malgrat que la seva icona està molt vinculadada amb la història, l'elecció de Mohsin ve dictada per una altra motivació: la bellesa.«La primera vegada que ho vaig veure, estava amb la meva família a la plaça d'Espanya i em va cridar tant l'atenció el lloc que hi vaig anar corrent per ser el primer a arribar-hi». Mohsin (natural de Lahore, veí de Reus, un dels molts pakistanesos que va abandonar el seu país a la recerca d'una vida millor a Catalunya, on fa sis anys que viu) es refereix a«la façana del Palau Nacional, la Font Màgica i la seva cascada, les escalinates, aquell impacte verd¿ ».

Igual que Enrico i Eugenia, Moh-sin és d'aquells que pensen que la ciutat de Barcelona és massa especial per reduir-la a un sol símbol. Però quan parla de la seva filla d'un any a la Font Màgica ho fa en un lloc que per a ell resumeix el que és la ciutat. És una constant en aquest debat obert sobre la icona de Barcelona: cadascú explica la ciutat com la viu.