Sense cor al voral

La Mercè a la platja al capvespre, amb ulleres de sol, somriu, pensativa, en una postura divertida. Les imatges se succeeixen a la pantalla del televisor al ritme d'una melodia de jazz mentre Ricardo Rodríguez, de 51 anys, i la seva filla Alba, de 19, les van veient una per una, asseguts l'un al costat de l'altre, amb les mans unides amb força, i les llàgrimes contingudes. «Divertida, així era ella... especial, vital, alegre, capaç d'aglutinar la gent, despresa a l'hora d'ajudar els altres», recita el Ricardo les virtuts de la Mercè, de la seva Mercè, com si es tractés d'un poema d'amor. Així era Mercè Ferrer. Era, perquè el 15 de març passat-«aquell dia complíem 27 anys de matrimoni», apunta el Ricardo-, un tràgic accident li va arrabassar la vida: eren les 5.50 hores a l'altura del quilòmetre 19 de la ronda Litoral, la carretera B-10, al seu pas per l'Hospitalet. La Mercè, de 52 anys, era funcionària -treballava a Duanes, al Port de Barcelona- i, com cada dia, feia el seu trajecte en moto per incorporar-se a la feina en el torn de les sis del matí. Però aquell dia no va arribar a fitxar.

«Un vehicle la va tirar a terra i un altre la va atropellar, i van fugir, la van deixar allà tirada sense pensar que era una persona a qui potser encara podien socórrer», resumeix els fets el Ricardo. Quan la policia va arribar al lloc de l'accident va trobar la Mercè sense vida. Aleshores va començar una investigació complexa (en un primer moment no hi havia cap testimoni que aclarís el que va passar) en què van ser clau unes peces de plàstic d'un dels vehicles i l'anàlisi de les trucades al telèfon d'emergències 112 en què es va alertar dels fets.

CARTA DE DOLOR Dilluns, els Mossos d'Esquadra van fer públic que han aconseguit identificar els dos conductors: un home de 56 anys de Llinars del Vallès (Vallès Oriental) i un altre de 47 anys de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès). Amb aquesta informació encara candent, dimarts, a última hora de la nit, el Ricardo va escriure una punyent carta a EL PERIÓDICO, en part alleujament del dolor, en part declaració d'amor a la Mercè: «Sóc Ricardo Rodríguez, el viudo de la Mercè, el meu amor durant 27 anys i el camí que em guia».

«No saber els detalls ni els responsables provoca buit i aquest buit causa dolor», reflexiona el Ricardo. El 15 de març, el dia que no van celebrar el seu aniversari, el dolor va arribar al Ricardo a traïció. Sense saber què havia passat, com cada matí se'n va anar a la feina (és tècnic electrònic en electromedicina) en bicicleta. A les 8.30 hores, li va trucar la seva filla. L'Alba plorava i no podia parar. Minuts abans, dos policies l'havien despertat a la casa de la família a Esplugues. La seva mare, li van dir en un principi, havia patit un accident. «Em vaig imaginar que era greu, però no que estava morta, jo només preguntava on se l'havien endut», explica l'Alba. El Ricardo, al tornar a casa, es temia alguna cosa greu, però mai es va imaginar el que l'esperava a casa seva. «Els dos policies, la meva filla plorant... Em vaig ensorrar».

Un primer pla de la imatge de la Mercè, amb ulleres de sol, segueix congelat a la pantalla del televisor, i tot s'atura. «Ella està present en tots els meus actes», murmura el Ricardo. L'Alba es deixa abraçar i acaricia la Beanie, una gosseta petita i blanca com una boleta de cotó. El Ricardo es va reincorporar a la feina dos dies després de la mort de la Mercè. L'Alba ha seguit assistint a les seves classes. Estudia un grau superior d'Educació infantil i vol anar a la universitat per estudiar Educació primària. «He de tirar endavant i ho faré per mi, però també perquè sé que a la meva mare la faria feliç», afirma.

El record de la Mercè és omnipresent al pis d'Esplugues: quadros de vius colors pintats per ella decoren les parets, capsetes de fusta sorgides de les seves mans adornen els mobles, les seves manualitats -argiles, pintures- continuen a la seva habitació... La Mercè era una apassionada de les manualitats, i juntament amb una amiga exposava i venia en fires d'artesania. Són petites pinzellades d'ella mateixa que ara formen un retrat en la que continua sent la seva llar. «Espero haver sigut capaç d'aprendre i absorbir tot el que em va ensenyar per ser com ella o el més semblant a ella», diu l'Alba.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

EL SEU LLEGAT / És dolorós, però el Ricardo i la seva filla coincideixen que aquestes pintures i petites artesanies formen part del seu llegat i de la seva llar. És la presència de l'absent. Es tracta, en la mesura que sigui possible, de seguir vivint. Per això, no volen que en aquesta família hi falti alegria, espontaneïtat, vitalitat... «Ja hem planejat una costellada amb tota la família», diu el Ricardo, que recorda que la Mercè té quatre germans i ell dos més, i que ara fan més pinya que mai. La Mercè, «la dona de la meva vida» -es van conèixer en un centre escorta als 16 anys i assegura que la va recuperar després d'una discussió amb un ram de flors-, es mereix un comiat i ja han ideat un pla. «Darrere de l'Ajuntament d'Esplugues hi ha un parc on solíem fer totes les celebracions familiars. Un dia ens reunirem tots, com tantes vegades fèiem, i hi enterrarem les seves cendres, d'aquesta forma sempre la tindrem a prop», explica el Ricardo amb un somriure a la cara.

Conèixer els detalls de l'accident no ha mitigat el dolor, però sí que els ha produït un cert alleujament. I també els ha obert altres dubtes. Perquè ara que saben com va passar, ara que els Mossos han identificat els conductors dels dos vehicles responsables, és quan no entenen el perquè, quan no aconsegueixen imaginar-se què va portar els dos conductors a no aturar-se per auxiliar la Mercè. Potser per això el Ricardo va escriure la carta. «Només vull donar a conèixer el dolor que pot provocar aquesta falta d'humanitat i l'egoisme d'una fugida covarda. Tots podem ser víctimes d'un accident, però aquesta falta d'humanitat i pensar que podien quedar impunes¿», s'explica el Ricardo. «No els perdono, no puc», afegeix. I no obstant, no els desitja res dolent ni que visquin el que ell està patint. Amb la seva història, el Ricardo no vol despertar compassió, vol retre homenatge a la seva dona i conscienciar la gent del dolor que pot provocar un acte tan mancat d' humanitat com no prestar auxili. «La Mercè no era un animal, era una persona excepcional, única...»