Dimecres, 3 d'abril del 2013 Ricardo Rodríguez ()

Un dijous al vespre vam sopar, ella, jo i la nostra filla. Com tantes altres nits, vam mirar la tele, vam comentar plans per al cap de setmana. Com tantes altres nits, mentre ella estava estirada al sofà, li vaig fer un massatge als peus. No per dolor, tan sols per amor. Amor avançat a un dia que no va arribar: el 15 de març era el dia en què celebràvem 27 anys feliçment casats.
Però no va poder ser, un conductor la va tirar a terra i un altre la va atropellar, com s'atropella un gos o un gat a qui se li treu la vida. I després la van deixar a la cuneta sense pensar que era una persona a qui encara podien socórrer. Però la Mercè no era un animal, era un ésser meravellós, excepcional, vital i únic. La Mercè era el meu amor des dels 16 anys.
¿Us adoneu del que vau fer? ¿Teniu cap idea del que la vostra acció inhumana ens ha causat? És possible que a aquestes altura jo seguís sent viudo, i també és possible que el vostre immediat auxili li hagués salvat la vida. Us podria haver perdonat, comprendre que ningú està salvat de ser víctima o causant d'un accident. Però no, vau fugir com ho fan els covards, els inhumans, els que no tenen al cor més que egoisme i menyspreu per la vida.
No us puc perdonar. La meva filla, la nostra família i jo mai tindrem per vosaltres el més mínim sentiment de comprensió, perquè aquest sentiment no existeix. No obstant, no desitjo que res de dolent afecti les vostres famílies, ni tan sols que passeu pel que estic passant, no em rebaixaré a ser tan vil com ho sou vosaltres, éssers patètics que no s'aturen a socórrer el ferit, el necessitat. Éssers covards per assumir els vostres errors. Si llegiu això, si algú us ho fa llegir, vull que sapigueu el que penso, que penseu en el que heu fet i en el dolor que heu causat. Una amputació sense anestèsia.
Sóc Ricardo Rodríguez, el viudo de la Mercè, el meu amor durant 27 anys i camí que em guia.

Si voleu debatre sobre aquest tema, escriviu-nos aquí

Compartir: