14-F a la Cerdanya: el dia dels desenamorats

La comarca es desperta clara, amb aquest habitual núvol baix que deixa gelada la part més enfonsada de la vall, des de Bellver fins a l’aeròdrom d’Alp. El polígon de l’estació de Puigcerdà ja és ple de treballadors cap a dos quarts de deu. Més amunt, a la plaça de Barcelona, un parell de taxistes aprofiten el sol mentre esperen clients. El Francisco fa 20 anys que fa aquesta professió i està desitjant jubilar-se. «Ens tracten com si fóssim idiotes, com si fóssim nens petits. És igual l’esquerra que la dreta, hem perdut la fe en tots. Són una colla de mentiders i lladres. Mentre nosaltres estàvem tancats a casa i pagant els autònoms i l’IRPF, ells continuaven cobrant dietes». L’Ángel és una mica més diplomàtic, però el missatge és el mateix. «No poden demanar el nostre vot quan ells no han fet ni un sol gest per nosaltres». Cap dels dos pensa anar a votar, però no per por del contagi, sinó perquè, coincideixen, «en un niu d’escurçons no pots ficar la mà».

La María José fa 24 anys que treballa a la mateixa fleca, situada a l’entrada de la plaça dels Herois, la més freqüentada de Puigcerdà. El negoci es traspassa per jubilació i té a l’aparador un cartell en el qual agraeix tants anys de confiança. «Ara arriba el moment d’apagar els forns i de donar un tomb a les nostres vides». Són dos germans, ja grans, que no han tingut relleu familiar en la difícil tasca de treballar de matinada i en condicions molt dures. L’espiga d’or, es diu el lloc. La María José és dependenta i diu que molta gent no acudirà a les urnes. Segurament per ràbia, «perquè no té gaire sentit que no puguis anar a cap altre poble a veure la teva família però sí que pots anar a votar».

Aïllats i emprenyats

El tancament perimetral durant el Nadal va fer molt mal. I també va minar la seva moral. Els restaurants amb els congeladors plens i el comerç fregant-se les mans. Fins que el Procicat va posar el candau per les elevades xifres de contagis. La Cerdanya era el 2019, segons un estudi del Departament de Treball, la primera comarca del país en el que es refereix a la situació socioeconòmica. Escàs atur (també juvenil) i una activitat desestacionalitzada i molt lligada al turisme i a les segones residències. Això es va parar de cop. Com a tot arreu, cert. «Sí, però la diferència és que nosaltres hem pagat els plats trencats dels polítics incompetents, que van obrir el pont de la Puríssima i això es va convertir en el jardí de la Covid», es queixa la Montserrat, vinculada al sector immobiliari. «Nosaltres tornarem a aixecar aquest país, no ells», aporta la treballadora d’una botiga d’esports de tota la vida, al carrer Major. Ella, com els taxistes, tampoc anirà a votar. I repeteix els mateixos arguments: «És igual el que guanyi, i ja no val això que si no hi vas, després no et pots queixar, perquè queixar-se tampoc serveix de res».

Botiga de llaminadures del carrer d’Espanya. Hi atén una amable senyora que torça el gest quan se li pregunta per les eleccions. «Ni me’n parlis, no vull saber res dels polítics. ¿Tornar a votar per a què? No hi podem confiar, s’ho han guanyat a pols». El Pere, el fill de la Cati –¿recorden? la senyora gran que divendres va a la perruqueria– diu que sí que acudirà al col·legi electoral. Però sense un gram d’il·lusió. «Es van equivocar gestionant la Cerdanya i és igual qui governi, estarem igual».

Notícies relacionades

Horaris per votar a les eleccions municipals 2023

¿A qui beneficia el vot nul, el vot en blanc i l'abstenció?

Aquesta sensació de desemparament la comparteix Joan Pujol, economista en una multinacional i responsable, juntament amb el seu amic Albert Cristòfol, del molt recomanable perfil d’Instagram @memeslacerdanya. en el qual, amb finíssima ironia, tant es riuen de les tradicions locals com dels ‘pixapins’. El Joan viu i teletreballa a Prats. «El pessimisme és total cap a les persones que han gestionat aquesta crisi, tot i que també és cert que no ha de ser fàcil. Però sí que hi ha la sensació que les decisions es prenen des del punt de vista metropolità de Barcelona, amb tancaments perimetrals de municipis que no tenen cap sentit en comarques com la nostra en la qual t’has de moure per a gairebé tot».

Cap dels entrevistats cita la independència o l’unionisme. Ni esmenta un partit o un polític en concret. La sensació de desconnexió sembla global, estructural; lligada a l’estat d’ànim i a les perspectives de futur. És el que deia Kennedy, això de «no et preguntis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país». Doncs aquí el mateix, però per força.