Santiago Abascal: el líder perseverant de l’extrema dreta

El dia en què Santiago Abascal (Bilbao, 47 anys), l’ara candidat de Vox a les eleccions generals del 2023, va debutar a la tribuna del Congrés dels Diputats es complien dos anys de la mort del seu pare. Va ser el 23 de juliol del 2019, durant el primer debat d’investidura de Pedro Sánchez, i allà, davant de tots, va confessar que la seva entrada en política, als 18 anys, va estar motivada exclusivament per defensar la figura que més l’ha influït en la seva vida i que va viure amenaçat de mort els últims 30 anys per ETA.

En aquella intervenció, amb veu i mans tremoloses, es va presentar: «Senyories, jo soc el fill d’un senzill comerciant d’Amurrio, d’Àlaba, a la vall d’Ayala, que va arribar a asseure’s en aquest hemicicle representant els bascos que seguien dempeus quan uns queien assassinats per l’odi separatista, d’altres fugien pel xantatge i la por, i d’altres, els pitjors, es rendien i traïen».

La trajectòria política d’Abascal està totalment condicionada per la seva joventut al País Basc durant els anys de plom del terrorisme i per la decepció que el va portar a abandonar el Partit Popular després de 20 anys de militància i càrrecs públics. 

Amb 23 anys va ser elegit regidor a la localitat alabesa de Llodio, bastió ‘abertzale’ que liderava l’històric Pablo Gorostiaga, condemnat per col·laborar amb la banda terrorista. Va tenir molts i sonats enfrontaments en aquell ajuntament, al qual va arribar per primera vegada sense barba i a crits de «fills de puta, cabrons, feixistes, morireu». No va callar mai, fent gala del que havia après a casa seva.

En realitat, la seva vida sempre va estar envoltada d’atacs: pintades de «gora ETA» en els cavalls, atacs i incendis a la botiga de roba familiar i amenaces en ple carrer que «el següent» seria ell. El 2000 es va posar al capdavant de Noves Generacions a Euskadi coincidint amb alguns líders tan protagonistes avui com Juanma Moreno  i el 2005, ja llicenciat en Sociologia per la Universitat de Deusto, va entrar al Parlament basc, sent company d’escó de Borja Sémper. Va protagonitzar escenes que van anticipar quina seria la seva empremta política com quan va trencar una de les paperetes de la consulta d’Ibarretxe en ple debat.

El 2006 va crear la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola (DENAES), considerada el veritable embrió del que després seria Vox i on va conèixer persones clau que encara l’acompanyen avui. La fundació era una manera de reunir tot el que no li encaixava del PP i que posaria sobre la taula en una duríssima carta de comiat dirigida a Mariano Rajoy el 2013: «He arribat a la conclusió que no hi ha cap possibilitat de canviar les coses des de dins i que el PP està segrestat per la inamovible cúpula que representes, que ha traït els nostres valors i les nostres idees». En aquella carta denunciava l’«arraconament» dels que van ser els seus grans referents com María San Gil. 

Tot aquest rum-rum, gestat durant anys, reflexions, decepcions i molèsties va acabar il·luminant el d’Amurrio: el PP havia abandonat la batalla ideològica, renunciava als seus valors i Rajoy s’havia convertit en un tecnòcrata. Va veure el buit i va crear Vox. 

No va ser fins al 2018 quan el partit va irrompre per primera vegada en un parlament autonòmic, l’andalús, amb 12 diputats. Des d’aquell moment, Abascal ha portat el partit a convertir-se en la tercera força nacional (novembre del 2019) i municipal (maig del 2023). El seu hiperlideratge no està en discussió, però també constitueix una gran amenaça: no hi ha recanvi ni possibilitat de pensar en futur sense ell.

Notícies relacionades

Investidura, en directe: Felip VI tanca avui la ronda de consultes per proposar candidat a la presidència del Govern

El PP veu en la «descomposició» de Vox una oportunitat per reunificar la dreta

Carismàtic, desafiador, «comprensiu malgrat tot», diuen entre les seves files, i convençut, així ho ha traslladat als seus, que Vox «no és com Ciutadans ni Podem», sinó que respon a una onada política que ja està assentada a Europa i els Estats Units. Assegura que no serà flor d’un dia ni una moda passatgera. La perseverança el va portar a assentar un projecte a la dreta del PP que és una realitat a Itàlia de la mà de Giorgia Meloni, un dels seus referents internacionals, juntament amb el populisme que defensa Donald Trump, l’hongarès Viktor Orbán (el seu gran exemple) i el polonès Mateusz Morawiecki.

Fa només uns dies va revelar que la seva cantant favorita és Rocío Jurado. Malgrat la defensa d’allò clàssic, en la seva vida personal ha trencat alguns motllos. S’ha casat dues vegades i té quatre fills. Els dos últims amb la ‘influencer’ Lidia Bedman (més de 230.000 seguidors a Instagram). Quan en els inicis de Vox es reunia amb dirigents de la dreta que poguessin inspirar el projecte, va visitar Juan Hormaechea a la seva casa de Santander. Prenent un cafè i lamentant-se de la pèrdua dels valors tradicionals, el dirigent d’AP (que va morir el 2020) va etzibar: «Déu-n’hi-do. «Cada vegada la gent es divorcia més». Abascal no sabia on ficar-se.