Les pensions: una bomba de rellotgeria

Les pensions són per als polítics espanyols com una bomba per a un artificier: una cosa per manejar amb molta delicadesa abans que s’ho carregui tot. En un país amb gairebé 10 milions de beneficiaris (un de cada quatre ciutadans), una població cada vegada més envellida i amb creixent esperança de vida i 130.000 milions d’euros anuals de despesa en prestacions (el 12% del PIB), en teoria les pensions haurien de ser un assumpte d’Estat, amb un ampli consens entre els principals partits. De fet, aquest va ser l’esperit de l’anomenat Pacte de Toledo, una comissió parlamentària creada el 1995 perquè les formacions polítiques acordessin mesures per a la viabilitat del sistema. Però el PP acusa el Govern de coalició de «trencar» aquest pacte amb la seva reforma recent, que va entrar en vigor l’abril passat, i ha assegurat que la derogarà si guanya les eleccions del 23J. La cita electoral, a més, ha dinamitat qualsevol possible millora que pogués fer-se en la seva tramitació a les Corts.

La norma impulsada pel ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, s’articula sobre quatre punts fonamentals: la pujada de les bases màximes de cotització (que implica que els que percebin rendes més altes pagaran més), la introducció a partir del 2025 d’una «quota de solidaritat» per a les rendes que superin les bases màximes (actualment de 4.495 euros mensuals), un «mecanisme d’equitat intergeneracional» (recàrrec del 0,6% de la cotització que recau principalment en les empreses) i un nou mètode de càlcul de la base que permet escollir entre la fórmula fins ara vigent (es tenen en compte els últims 25 anys) i una altra en la qual es podran excloure els 24 pitjors mesos dels últims 29 anys.

El Govern de Pedro Sánchez esgrimeix que aquesta reforma garanteix el cobrament de les nòmines tant per a les generacions presents com per a les futures, mentre que el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, la qualifica de ser «un pedaç» i adverteix que «no aporta garanties de sostenibilitat».

A aquestes mesures s’hi ha afegit la revalorització del 8,5% de les pensions a partir de l’any en curs per compassar-les amb la inflació, de manera que, segons el Govern, els pensionistes no perdin poder adquisitiu. Feijóo va afirmar recentment que, si arriba a la Moncloa, també protegirà la butxaca dels pensionistes, però no va precisar si per a això es guiarà per l’IPC o un altre indicador.

Feijóo també ha promès «impulsar la contributivitat del sistema», és a dir, que hi hagi proporció entre el que un treballador aporta i el que cobra quan es jubila. Per a això, el programa del PP rescata una idea que ha explorat en altres ocasions: una fórmula similar a l’anomenada «motxilla austríaca», amb la qual el professional destina part del seu salari brut a un fons que s’emporta tot i que canviï d’empresa i que pot recuperar en cas d’acomiadament o jubilació. En els últims anys, el Banc d’Espanya ha suggerit aquest mètode, que ha sigut criticat tant pels empresaris, per elevar els seus costos laborals, com pels sindicats, que creuen que facilitaria els acomiadaments.

En qualsevol cas, el que sí que és clar és que l’augment del nombre de pensionistes i la revalorització del 8,5% estan empenyent a uns nivells rècord de despesa. Així, el mes de maig es van vorejar els 12.000 milions d’euros, el 10,7% més que el mateix mes de l’any passat. El 63% de les pensions són de jubilació, l’import mitjà de la qual és de 1.375 euros mensuals. Les més altes les cobren bascos, asturians i madrilenys; i les més baixes, gallecs i extremenys.

Notícies relacionades

Investidura, en directe: Felip VI tanca avui la ronda de consultes per proposar candidat a la presidència del Govern

El PP veu en la «descomposició» de Vox una oportunitat per reunificar la dreta

Les tendències demogràfiques no conviden a l’optimisme. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), Espanya va registrar el 2022 un nou màxim d’envelliment, del 133,5% o, el que és el mateix, ja hi ha 133 persones més grans de 64 anys per cada 100 que en tenen menys de 16. Aquesta xifra suposa el creixement més gran des del 1999, de 4,4 punts percentuals, tenint en compte que l’any passat es va situar en el 129,1%. És a dir, que el país no envellia tant des de fa 23 anys.

Un informe de la Fundació Internacional de l’Artrosi pronostica que Espanya serà un dels països més envellits del món el 2050. Una de les causes és indubtablement positiva: l’esperança de vida és una de les més altes i no deixa de créixer. Però l’altra raó és funesta: la taxa de fecunditat (1,19 fills per dona) és de les més baixes del planeta. Segons un estudi de les clíniques de fertilitat Ginefiv, les dones espanyoles són les que pateixen una diferència més gran entre els fills desitjats i els que realment tenen. Entre les raons que addueixen destaquen la precarietat laboral i la dificultat de conciliar.