Gaudí no va ser un geni solitari: el COAC revela els 300 noms darrere de les obres capitals de Gaudí a Barcelona

Qui no es va sobreposar a la inesperada mort de Gaudí va ser Lluís Badia, que al costat del seu germà Josep, tots dos forjadors de ferro, van treballar en diverses obres de l’arquitecte de Reus. Congeniaven molt tots tres. Gaudí era fill d’un calderer, així que, tot i que fos de forma tangencial, coneixia les dificultats i els límits de donar forma, per exemple, als balcons de la Pedrera. Tanta era l’estima que tenia als germans Badia que, quan els veïns de la cantonada del passeig de Sant Joan amb la Diagonal es van queixar pel soroll que feien al seu taller, Gaudí els va aixecar un nou local el 278 del carrer de Nàpols, de formes, per descomptat, absolutament gaudinianes i que, quina llàstima, a principis dels anys 90 va ser totalment enderrocat.

Només un apunt més abans d’anar al que veritablement és la notícia. Els Badia van edificar una estreta relació amb Gaudí gràcies (o per culpa, segons s’entengui) del mestre forjador Joan Oñós, que havia treballat ja a les obres de la Casa Vicens i el Palau Güell. Josep i Lluís Badia eren dos dels seus empleats. L’anècdota la va explicar al seu dia l ’escultor Joan Matamala. Segons deia, quan Gaudí entrava per la porta del taller, Oñós, que rar, improvisava sempre qualsevol excusa per anar-se’n i deixava al càrrec dels germans bregar amb els encàrrecs, mai fàcils, de l’arquitecte.

¿A què ve aquestes quatre històries, que podrien ser desenes i centenars més? Que una de les herències més valuoses de la celebració de l’Any Gaudí i de la capitalitat mundial de l’arquitectura que aquest any ostenta Barcelona serà, dit amb el més gran dels respectes i com el més sincer dels complerts, el ‘joguete’ que ha creat el Col·legi dels Arquitectes de Catalunya (COAC). L’han batejatcom a Constel·lació Gaudíi el defineixen els seus autors, Isabel Aparici i David Solà, com una eina interactiva, però això, segons es miri, és quedar curt. És a la pràctica (s’aconsella entrar a través de la pantalla d’un ordinador, no d’un telèfon) una màquina del temps que permet viatjar a qualsevol època de set edificis icònics de Gaudí a Barcelona per tal de donar fe dels noms, cognoms i trajectòries professionals de totes i cada una de les persones que han deixat la seva empremta professional a les set obres capitals de Gaudí a Barcelona: les cases Vicens, Milà, Batlló, al parc, al palau i a la cripta Güell i, evidentment, a la Sagrada Família.

Són arquitectes, escultors, ceramistes, pintors, ebanistes, marbreistes, pintors, vidriers, restauradors, orfebres..., però no només dels anys en què Gaudí era al capdavant de cada una d’aquelles obres, sinó des d’abans fins i tot i fins a la més recent actualitat. Són en total, com a les Termòpiles, uns 300 noms, responsables tots ells en la part que els correspongui de la imatge internacional que projecta Barcelona per aquests set edificis en concret.

Potser convinguin un parell de nocions de navegació abans d’endinsar-se en aquest oceà d’informació. Cada una de les obres està representada com la secció del tronc d’un arbre. Els anells interiors corresponen a les etapes més antigues. Els exteriors, a les més recents. Una vegada queda clar això, convé saber que, a la seva manera, els set edificis són una mena de set estrelles al voltant de les quals orbiten aquests 300 planetes citats. N’hi ha prou amb parar atenció a qualsevol d’aquests punts de la constel·lació perquè s’obri una pestanya amb informació detallada per saber de qui es tracta i perquè a través de línies que sobtadament es dibuixen en aquest univers es conegui d’entrada en quines obres de Gaudí va ser present tal o tal persona professional.

El que Aparici i Solà, com a mare i pare d’aquesta eina, han portat a bon port és una cosa que, d’entrada, semblava gairebé inabastable, ordenar d’una forma fàcil i intuïtiva la informació disponible, sobretot als arxius del COAC, fotos, biblografia, plans... Josep Maria Montaner va tenir l’honor el 9 de març passat de presentar en societat la Constel·lació Gaudí a la seu del col·legi professional dels arquitectes i no va dissimular en absolut la infinitat de sorpreses que li havia ofert aquesta nova eina. ¿Un exemple? Es va fixar per exemple en quatre dels pintors en els quals més confiava Gaudí quan algun dels seus projectes requeria artistes d’aquest ram. Hi emergeixen els noms d’Aleix Clapés, Iu Pasqual, Francesc Xavier Nogués i Teresa Lostau. Dels tres primers ha sigut possible, sense més problemes, incloure una fotografia. D’ella, que va participar en el desenvolupament cromàtic dels interiors de la Pedrera, no, tot un símptoma d’aquells temps.

De fet, a la Constel·lació Gaudí hi ha fotos fins i tot de la granja d’animals de què disposava la Sagrada Família perquè, millor no entrar en detalls, els escultors poguessin treballar amb models reals a l’hora d’esculpir algunes de les figures de la Façana del Naixement. Al capdavant de l’estable hi havia, com a curiositat, el pintor i caricaturista Ricard Opisso, que no només tenia l’encàrrec de girar el coll de les gallines (va, això sí que és entrar en un detall), sinó que ell mateix va servir una vegada de model i ho va passar molt malament recobert de guix, gairebé sense poder respirar.

Notícies relacionades

La Xina descobreix la Sagrada Família i puja al tercer lloc de visitant del temple, 4,8 milions en total el 2025

Els falcons de la Sagrada Família incuben (en directe) tres ous que eclosionaran per Setmana Santa

Tal com va explicar Montaner durant la presentació, la gran virtut d’aquesta herència que el COAC deixarà en herència com a llegat d’aquest 2026 de celebracions és que convida a desdenyar la tesi que Gaudí era un geni solitari. Era més aviat la punta de l’iceberg d’una legió d’extraordinaris treballadors sense els quals seria inimaginable l’existència d’aquestes set obres citades.

Amb tot, és inqüestionable que, sense Gaudí, aquesta constel·lació no s’hauria format, alguna cosa, d’altra banda, impensable quan era un estudiant d’arquitectura encara pendent d’acabar la carrera. No despuntava per les seves notes, però sí per les seves idees i maneres. És cèlebre la frase d’Elies Rogent quan va finalitzar els estudis: «Avui li hem donat el títol d’arquitecte a un boig o a un geni». Se sol esquivar en aquest relat el que va passar just abans al claustre de professors. Joan Torres Guardiola, que havia pujat les notes a Gaudi perquè pogués obtenir el diploma, va acceptar que era realment un personatge únic en la seva espècie, però va defensar el favor que li va fer a l’arrodonir a l’alça les seves qualificacions en algunes assignatures crucials: «A aquest noi o l’erigiran un monument o el tancaran en un manicomi, però dels càlculs de les seves obres ja s’encarregaran les empreses constructores».