El Periódico de l'Eixample
Novetat editorial
El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts
Són tants els burofaxs que s’han enviat als inquilins de Barcelona perquè en tal o tal data desallotgin el pis, tantes les pujades de lloguer inassumibles que han obligat a fer les maletes, tantes les maniobres brutes per fer fora al que algunes immobiliàries, entre rialles i en privat, anomenen els ‘bitxos’ d’una vivenda, que era inevitable que en alguna ocasió, per simple probabilitat estadística, aquest traumàtic procés donés peu a una obra poètica. Ha passat. Ediciones Posibles publica aquest cap de setmana ‘Pastinsky’, l’últim treball d’un dels fotògrafs més singulars de la ciutat, Josep Maria de Llobet, que durant quatre mesos del 2014 va retratar la lenta mudança d’un pis del carrer de París fins que, en l’instant final, abans de tornar-li les claus a l’amo de la finca, aquella vivenda s’havia convertit en una galeria d’art.
Abans de revelar qui era Pastinsky, potser és necessaris qui és De Llobet, un fotògraf que ha immortalitzat amb la seva càmera tres instants històrics i íntims d’aquesta ciutat. Quan l’antic Hospital de Sant Pau va traslladar l’últim pacient a la seva nova i moderníssima seu, va obtenir un salconduit per transitar per totes i cada una de les estances d’aquella joia del modernisme pertorbadorament buides. Dir que allò va ser una autòpsia immobiliària és quedar curt. Quan La Model va traslladar el seu últim pres, un altre salconduit li va obrir les portes d’aquella presó perquè totalment a soles pogués retratar-la.
El pis de la Margarita, en la primera visita càmera en mà de De Llobet. /
Per al tercer instant històric no va necessitar cap permís especial. L’interessant estava en vista de tots, al carrer, però només ell va saber veure-ho. Va ser arran de la crisi econòmica del 2008, aquella en la qual el llop vigilava les ovelles. En menys de vuit anys, la meitat de les oficines bancàries, o sigui, els ‘canis lupus’ de Barcelona, van tancar i ho van fer, vet aquí la gràcia de la cosa, com si existís un protocol secret sobre com fer-ho. Pintaven els vidres de blanc, com si hi hagués una cosa per ocultar. Aquesta vergonya és el que va fotografiar i que Ediciones Posibles va convertir en un majestuós llibre.
El pis, en l’última expedició. /
‘Pastinsky’ és un altre gènere. Aquest era el sobrenom amb què firmava els quadros el seu oncle avi Joaquín, un home que va descobrir la seva passió pictòrica amb 78 anys, tot i que amb el problema que aquesta edat va descobrir també que no hi ha en la mitologia clàssica cap musa de la pintura que li pogués donar un cop de mà. La família feia broma mentre Joaquín es va enfrontar, no a desenes, sinó a centenars de teles. Li preguntaven què tal l’últim pastitx, i ell, amb gran sentit de l’humor, va començar a firmar els seus quadros com a Pastinsky.
Va morir l Joaquín i part d’aquella obra, perquè tota, per volum, hauria sigut impossible, decorava les parets del pis del carrer de París, gairebé cantonada amb Enrique Granados, en el qual vivia la seva única filla, Margarita. Va passar llavors el que De Llobet descriu amb una encertadíssima expressió, la Margarita va ser una nova víctima d’aquest «corrent migratori centrífug» que afligeix Barcelona i tantes altres ciutats, això que més acadèmicament i amb un anglicisme es defineix com la gentrificació. «No podia assumir cap altre augment del lloguer i es disposava a organitzar la mudança», explica el fotògraf. Per a ell va ser com la fogonada d’un flaix que va crear un nou projecte.
Dos ‘patinskys’, en un dormitori del pis. /
De comú acord amb la resta de la família, el pis va ser buidat a poc a poc, al llarg de quatre mesos, amb una única condició. Podien sortir d’allà els mobles, la nevera, la roba dels armaris, la vaixella, els llums de sostre i els aplics de paret, però no podia despenjar-se de les parets cap dels quadros del Joaquín. Amb el mateix esperit explorador amb què al seu dia va entrar a la Model i a l’Hospital de Sant Pau, va visitar en quatre ocasions aquella vivenda que, és clar, progressivament anava transformant-se en una exposició pictòrica. Era, a més, un d’aquells meravellosos pisos de l’Eixample que es construeixen entorn d’una galeria central, un d’aquests que és possible circumval·lar com si un fos Juan Sebastián Elcano.
‘Pastinsky’, el llibre, és la crònica en imatges d’aquest procés, una gentrificació més de la ciutat, sí, però també una manera d'explicar-la amb els elements de l’art. Salvin-se les distàncies, però si Rodrigo Sorogoyen va convertir el desnonament d’un pis de Madrid en una magistral sèrie, ¿per què no fer el mateix a Barcelona i amb un altre format? Tant és així que la mudança de la Margarita i aquell instant final en què en el pis del carrer de París només quedaven quadros va ser comissariat per la família com si fos el catàleg d’una galeria d’art, en el qual de Pastinsky es va destacar que «va crear un llenguatge pictòric que oscil·la entre els confins de la figuració naïf i l’abstracció, entre literalitat i els codis secrets».
