Refugis de la Guerra Civil, on estava prohibit parlar de política

Les històries dels refugis de guerra de Barcelona són tan infinites com el seu nombre, ja que fins ara se n’han localitzat 1.322, però la quantitat no deixa mai de créixer. Hi estava prohibit fumar, però més proscrit estava encara parlar de política, perquè tot i que és cert que la seva construcció diu molt de la fraternitat amb què els veïns van posar-hi l’espatlla, la veritat és que la rereguarda barcelonina va ser un caos, no eclesiàsticament (això, per descomptat), sinó que ho va ser de venjances i traïcions, de punyals per l’esquena entre camarades. Doncs això, que allà a baix, mentre sonaven les sirenes, no es parlava de política. Es compleixen just aquests dies 85 anys de les tres jornades de bombardejos més terribles de la Guerra Civil, 16, 17 i 18 de març de 1938, i, en una cita intel·lectual sense precedents, se celebren a la Model aquesta setmana unes jornades sobre els refugis, no només sobre els de Barcelona, sinó també sobre els de Berlín, Londres i París, una posada en comú molt més que interessant. Fins i tot sorprenent.

S’ha recordat mil vegades que Winston Churchill (com va dir Christopher Hitchens, «aquest príncep saltador de l’oportunisme») va preparar els anglesos per a la Segona Guerra Mundial amb Barcelona com a exemple de resistència, però a l’hora de la veritat, l’experiència de la capital catalana era vista amb una certa displicència per dues raons, perquè un cavaller britànic mai defuig la mirada de l’enemic i perquè aquest idea de posar-se a resguard sota terra sense distinció de classe els semblava als lords massa comunista. Així ho explica l’historiador Xavier Domènech, comissari de l’exposició que a finals de març s’inaugurarà en una de les galeries de la mateixa Model, en què brillarà (això prometen) una inèdita mirada fotogràfica en gran format a càrrec d’Ana Sánchez, comissària també d’aquesta mostra.

Va ser a les 10.08 hores del 16 de març quan fa 85 anys van començar aquelles bàrbares tres jornades de bombardeig. Els avions italians partien de Mallorca, a menys de mitja hora de vol, i eren gairebé indetectables si volaven baix i buscaven primer la costa del Garraf. Les muntanyes del litoral, fins a arribar a Montjuïc, eren com un gran biombo que permetia als aviadors de Mussolini ser gairebé fantasmes, fins que ja era tard.

«Mallorca era com un gran portaavions ancorat davant Barcelona i aquells bombardejos tenien alguna cosa fins i tot d’experimental», explica Domènech.  Ja no es tractava, com el febrer de 1937, data del primer atac, de destruir un objectiu estratègic, com la fàbrica Elizalde del passeig de Sant Joan (en aquella ocasió canonejada des d’un destructor, que va errar en tots els trets i va causar destrosses a Gràcia), sinó que el propòsit era que les bombes impactessin directament sobre la moral i l’estat d’ànim de la població. Tan experimentals eren aquests bombardejos que per això es fotografiaven els objectius abans, durant i després de les explosions.

Era la primera vegada en la història que la població civil era atacada des d’un avió de forma sistemàtica, amb un ‘martellamento diluito nel tempo’, segons paraules del mateix Mussolini, o sigui, alguna cosa així com colpejar amb una cadència a la qual des de terra no se li veia el final. Fins i tot es podria dir que Itàlia va ser una avançada a la seva època en aquest sentit. El novembre de 1911, el tinent Giulio Gavotti es va penjar la primera medalla de la història per aquesta ‘modernitat’. Itàlia estava en llavors en guerra contra les restes de l’Imperi otomà i, en una batalla en terra libi, Gavotti va pujar en un biplà amb diverses bombes subjectes entre les cames. Quan sobrevolava una posició turca, les va deixar anar a mà. La notícia va donar la volta al món, almenys en el món de les acadèmies militars, però això era una cosa artesanal al costat de la industrialització del bombardeig a què es va sotmetre Barcelona tres dècades més tard, on es podria dir-se que es va sublimar l’estratègia del terror quan es va considerar interessant repetir blanc, com a Sant Felip Neri, per atacar les víctimes quan anaven al rescat de les del primer bombardeig.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

L’exposició que s’inaugurarà a final de mes i, sobretot, les jornades internacionals que aquest dijous i divendres se celebren a la Model no ofereixen una mirada a vista d’ocell sinó tot el contrari, des de la perspectiva contrària, des dels refugis i, en el que interessa molt des de la perspectiva barcelonina, des de la memòria. Allà, les diferències entre ciutats són enormes i conviden Barcelona a la reflexió. A l’impressionant Imperial War Museum és possible acomodar-se en una estreta sala per experimentar sensorialment com es percebien els ‘blitz’ alemanys sobre la població. Sol ser un èxit de públic. A Berlín sorprenen les catedralícies dimensions del seu gran refugi de guerra, gairebé un barri subterrani, menys meritori si es recorda que va ser construït amb mà d’obra esclava, però també forma part de qualsevol visita realment completa que es vulgui fer a la capital alemanya. A Barcelona, els refugis són, d’entrada, un bé que desperta una curiositat essencialment local, però sobretot han sigut durant massa temps un oblit col·lectiu, no perquè se sabés de la seva existència, sinó perquè es va renunciar a reconèixer el que van significar.

El juliol de 1936, Barcelona va ser, de cara al món, la primera ocasió en què el feixisme en auge a Europa no assolia una de les seves metes. Va ser el seu primer fracàs. En part per això hi va haver després tal acarnissament, explica Domènch. Que el cop d’Estat naufragués a Barcelona va ser, això, un cop, però el que és remarcable és el que va passar després, que ja al setembre, molt abans que caiguessin les primeres bombes, es va començar a organitzar la defensa passiva antiaèria, es van inspeccionar soterranis per si eren adequats, es van instal·lar sirenes, es van decidir punts d’observació..., un exercici d’anticipació que no anava desencaminat i que, tot i que no es va decantar la guerra en un sentit diferent del conegut, va salvar vides. ¿Quantes? No és possible posar-ne un nombre. Tan sols hi ha la certesa que ningú va morir en un refugi, ni tan sols per una discussió sobre política.