El refugi de Companys apareix a Freedonia

El refugi de Companys apareix a Freedonia

Carles Cols | 15 de novembre 2020

Fa 11 anys Josep Maria Contel va començar la recerca d'un túnel que portava a la Generalitat mateixa, una missió arqueològica feliçment resolta al subsol mentre a la superfície queien presidents

Un palau gòtic, els plànols d’un túnel secret, la gran sorpresa que aquest passadís realment existeix i, tot això, a més, en un país políticament més convuls i impredictible que la Freedonia de ‘Sopa de Ganso’, on l’anomenat palau és la seu del Govern i el president al capdavant tem que les forces policials dels seus adversaris envoltin l’edifici per detenir-lo. Amb elements com aquests és impossible no trenar un bon cistell, una bona crònica periodística, tret que, casum, ja la va publicar el 26 d’octubre passat ‘eldiario.es’. La notícia, per dir-ho culinàriament, la va cuinar Pol Pareja a la planxa i en el seu punt perfecte de cocció. ‘El búnquer secret que Companys va manar construir al costat del Palau de la Generalitat ’. Així la va titular. Poden buscar-la i llegir-la, però aquí els la servirem, si volen, amb acompanyament, amb una amanida de material inèdit.

Exactament. Durant 80 anys hi ha hagut en un carrer adjacent al Palau de la Generalitat (per seguretat, el lloc exacte no se’ns permet publicar-lo) un sòlid refugi de guerra que havia caigut en l’oblit. Una cosa és perdre les claus. Una altra, molt diferent, la memòria d’una porta posterior a la seu del Govern. S’hi accedia des del carrer, però també a través d’un altre túnel de l’època de la Guerra dels Segadors (1640-1652) que es va descobrir el 1937 durant les obres del refugi i que, ja ho hauran deduït, també va caure en l’oblit.

Un agent dels Mossos, camí del refugi. / MOSSOS D'ESQUADRA

El subsol de Gòtic, i això no és cap gran revelació, és un colossal formatge gruyère de pedra amb talls prehistòrics, romans, musulmans, medievals i de cada una de les convulses etapes modernes de Barcelona, que han sigut moltes i sagnants abans del clímax de la guerra civil.

Només puntualitzar una cosa més abans d’anar a la guarnició de bolets. Aquell refugi i aquell passadís del segle XVII havien de portar a un segon refugi situat als soterranis de la Generalitat, aquest sí perfectament conegut, que quan Juan Antonio Samaranch era l’inquilí de l’edifici durant el franquisme el va reciclar en un anodí arxiu. Diuen que a altres sales de la Generalitat se’ls va donar usos més emocionants, amb miralls al sostre, però això és un capítol pendent per a una altra ocasió.

Ara l’apassionant és com aquest refugi oblidat va ser redescobert, una mena de ‘joint venture’ entre arqueològica i policial, perquè s’ha d’imaginar la cara d’ensurt dels responsables de la seguretat presidencial el dia que algú amb aspecte de savi despistat els va revelar l’existència d’una porta subterrània que donava accés a l’immoble que tenien la missió de protegir.

El senyor X, l’historiador i el policia transformat en Champollion

En aquesta aventura han participat diverses persones, però convé destacar-ne sobretot tres: un encomiable funcionari municipal que va evitar que els plànols del refugi acabessin en una trituradora de paper (no se’n sap el nom, l’anomenarem X); un historiador local amb passió especial per censar i documentar els refugis de Barcelona, Josep Maria Contel, i, tercer, Lluís Vivancos, responsable de la unitat del subsol dels Mossos d’Esquadra i, en aquesta aventura, fins i tot el nostre Jean François Champollion particular, perquè tant li va agradar aquest cas que fins i tot va desxifrar uns enigmàtics jeroglífics que, potser durant els bombardejos de l’aviació italiana, algú va escriure a les parets del refugi. Aquí els tenen en aquesta foto, per si accepten el repte, i com si d’una revista de passatemps es tractés, al final trobaran la solució.

Els jeroglífics i, al final del text, la solució d’un d’ells. / MOSSOS D'ESQUADRA

La qüestió és que l’any 2009 (sí, això ve de lluny), el senyor X es va acostar a Contel al terme d’unes jornades sobre els refugis de la guerra civil. Li va explicar que li quedaven dos dies per a la jubilació i que, vista la passió amb què l’historiador vivia aquella matèria, li volia entregar una carpeta dels arxius de Clabsa, el nom de pila llavors de l’empresa municipal encarregada del clavegueram i altres entranyes de Barcelona. Li va explicar que aquella carpeta havia acabat als arxius de Clabsa procedent dels fons documentals de la Junta de Defensa Passiva que durant la guerra civil va pilotar la construcció de més de 1.300 refugis a Barcelona (una xifra que sorprèn per poc que se’n pari atenció i que, dit això amb ànim de sembrar la zitzània, deixa en mal lloc l’actual ajuntament quan diu que necessita 10 anys per crear 21 superilles a l’Eixample) i va afegir que temia que aquell tresor documental acabaria oblidat en qualsevol prestatgeria o, pitjor encara, a les escombraries.

Contel va llegir la descripció del contingut de la carpeta a la tapa i, tot seguit la va subjectar tan fort contra el seu pit que es podria dir que el cartró de les tapes bategava al ritme accelerat del seu cor. Disculpin la cursileria, però és que per a Contel va ser un moment inoblidable, com si poc abans de 1870 a Heinrich Schliemann li haguessin donat els plànols de Troia.

Josep Maria Contel abraça la carpeta del projecte del refugi, tal com va fer el primer dia que la va tenir entre les mans. / LAURA GUERRERO

A la carpeta hi era tot. La descripció del projecte, el pla d’obres i fins i tot els jornals que van cobrar GrauChimenis i Parcerisas, per citar tres dels treballadors que va ocupar Sarriola, una empresa contractista de l’època. Quedava el dubte raonable tot i que remot que el refugi no existís. Qui sap, un cop de pilota guerracivilista, que tot s’hagués projectat, cobrat i no fet, però no ho semblava. Es va dissipar un dia en què a Facebook va veure una foto de les entranyes d’un carrer adjacent al Palau de la Generalitat, datada en els anys de la guerra, en què diversos treballadors treballen en un encofrat. Era el mateix lloc. El refugi de Lluís Companys existia, això era obvi, però Contel no s’imaginava a si mateix com un Indiana Jones, colpejant el terra del barri Gòtic com si fos la biblioteca San Barnaba, a Venècia, a la recerca de la tomba de l’últim creuat.

De Montilla a Torra

Menys audaç i, equivocadament, va explorar primer la via política. Té agenda de telèfons per a això i va creure que ho aconseguiria. Primer va aconseguir el menyspreu de l’equip de José Montilla. Després, li va passar més o menys el mateix amb el d’Artur MasCarles Puigdemont Quim Torra van tenir una actitud molt diferent, proactiva, com es diu ara, però això va ser perquè pel camí va passar una cosa fortuïta i afortunada.

Foto de les obres del refugi el 1938, crucial per a la investigació de Contel.

Vivancos (recordin, el cap policia encarregat d’evitar tota amenaça procedent del subsol) va conèixer Contel  perquè requeria la seva ajuda per visitar una antiga mina d’aigua de Vallcarca. L’historiador, a l’acabar, li va demanar un favor. Li va ensenyar el seu tresor, la famosa carpeta del senyor X, i Vivancos, molt professional, va entendre que això requeria una investigació a fons.

L’exploració sobre el terreny duta a terme per primera vegada a finals del 2016 va ser gairebé de pel·lícula. Els agents van baixar a aquell soterrani que en època de Samaranch a vegades feia d’arxiu. Després d’escantellar el guix d’una paret va aparèixer el que sens dubte era una entrada desconeguda. A picar i cavar. Rere el mur van trobar-se la primera sorpresa. Esperaven un passadís d’accés al refugi i el que van trobar va ser un túnel datat el 1645 i amb una firma, P. Pau, arquitecte de l’època. El famós gruyère del Gòtic, vaja.

L’any 2017 va ser, com se sap, convuls a la superfície. Entre els plans de Puigdemont aquell octubre en què el Parlament va ser Freedonia hi havia (així ho relata Lola García al seu llibre ‘El naufragi’) encastellar tots els membres del Govern al Palau de la Generalitat i confiar que una multitud dels seus partidaris envoltés l’edifici i tallés el pas a la Guàrdia Civil, ja que donava per fet, innocent ell, que aquest seria el cos policial que el voldria detenir. Va sospesar fins i tot tenir a mà un telèfon via satèl·lit per si li tallaven les comunicacions des de l’exterior i, per descomptat, provisions. No sabia que, arribat el cas, qui tenia un pla per emmanillar-lo era Josep Lluís Trapero, però sí que sabia en aquell moment (cosa que enllaça amb el nostre túnel) que la fugida per sota terra era inviable. Se l’informava puntualment dels avenços d’aquesta missió arqueològica secreta.

El túnel estava senzillament col·lapsat. Aquesta va ser el destí de molta enginyeria civil sota terra acabada la guerra. El franquisme va reciclar per a ús propi alguns refugis i fins i tot en va projectar alguns de nous, per si es produïa una invasió aliada durant la segona guerra mundial, però acabat aquest conflicte bèl·lic, els accessos a aquesta ciutat subterrània es van omplir amb runa.

A l’anomenat refugi de Companys no es va arribar fins a finals del 2018, ja amb Quim Torra com a president i també periòdicament informat sobre la qüestió. Un dia, de broma, un veterà periodista de Barcelona el va entrevistar i, a la sessió de fotos, a dalt de tot del Palau de la Generalitat, li va preguntar si es veia fugint per les teulades del Gòtic. Sense revelar res, només va dir que sens dubte seria impossible fer-ho pels túnels.

Una camisa fantasmagòrica

Vivancos i un reduït grup d’agents van ser els primers a entrar, a través d’un antic pou de ventilació del refugi que es va haver d’excavar prèviament. Va passar llavors això màgic que passa de vegades quan entra aire fresc en un recinte segellat durant dècades, segles o mil·lennis: una camisa que algú va deixar allà dins es va desintegrar fantasmagòricament davant dels seus ulls. Van trobar llaunes de conserva, una sabata, un collaret i, el dit, fins i tot uns jeroglífics.

La paret del soterrani de la Generalitat, on s’intueix una antiga paret. / MOSSOS D'ESQUADRA

D’això ara en fa dos anys. Que Pol Pareja i un equip de TV-3 capitanejat per Antoni d’Armengol entressin al refugi fa poques setmanes, a més d’un motiu de sana però immensa enveja, sembla que és el que en termes periodístics podria qualificar-se com la voladura controlada d’una notícia. Massa gent havia estat involucrada en la seva troballa. Més d’hora que tard podria córrer-se la veu. En mans equivocades, hi ha la possibilitat que algun mitjà de comunicació del ‘lobby’ patri espanyol digués que Puigdemont en persona va cavar el túnel amb una cullereta de cafè, a l’estil de Clint Eastwood a Alcatraz. Millor tancar el cas. Una voladura controlada.

Postdata. Vivancos, a qui cal agrair l’ajuda prestada per a la cocció d’aquest article, també és, com va quedar promès, el nostre Champollion. Vet aquí la resolució d’un dels tres jeroglífics del refugi. La resta queda pendent, per si accepten el repte.

El jeroglífic, la redacció del qual posaria els cabells de punta a qualsevol filòleg català, revelat per Lluís Vivancos.

Ja ets usuari registrat? Inicia sessió

Estàs llegint un contingut especial elaborat per la redacció dEl Periódico per la seva comunitat de lectors.

Per gaudir dels continguts de +Periódico has de navegar registrat. No té cap cost, però et permet accedir a la nostra informació i serveis de qualitat.