Neixen els jardinets el Talia, on un home va ballar 10 dies sense parar

Al número 100 de l’avinguda del Paral·lel, o sigui, vorera de l’Eixample, cantonada amb Borrell, una festa amb notes de ‘music hall’ ha servit aquest dissabte per inaugurar uns nous jardinets que venen al món amb una esperança de vida incerta (algun dia s’hi aixecaran pisos socials i equipaments municipals) i que, fins que els arribi l’hora, han sigut batejats amb el nom del teatre de ‘varietés’ que allà hi havia, el Talia. No és un mal nom. En aquest solar hi va haver diversos teatres des del 1901 (Delicias, Líric, Trianon-Alhambra, Music Hall As), però la fama la va aconseguir a partir del 1924, quan va passar a dir-se com una de les muses de l’antiguitat. Aquí (com llegiran després) es van programar espectacles molt atrevits, com la versió incruenta de ‘Danzad, danzad, malditos’. Va ser conegut més endavant, des de mitjans dels anys 50, després d’una demolició, reconstrucció i canvi en la propietat, com a Teatro Paco Martínez Soria, un nom afortunadament descartat per als jardinets. Sobretot si es té en compte el que l’actor aragonès deia, que la ciutat no feia per ell. Per als veïns mai va deixar de ser el Talia.

Els jardinets s’han estrenat amb un escenari d’obra, uns horts urbans i una figuera que ha sigut conservada després d’una delicada operació de cirurgia botànica. Queda pendent d’instal·lar una zona de joc infantil, sobretot perquè els tràmits per licitar-la i fer la comanda a fàbrica no han anat compassats amb la resta dels treballs. Seran la guinda del que, després de debatre-ho amb el veïnat, s’ha decidit que sigui aquest parc, petit, sí, però molt benvingut en aquesta frontera del barri de Sant Antoni.

El Talia va tancar ja fa 36 anys, el 1987, i des d’aleshores, amb un incendi pel mig, es va convertir en un fantasma urbanístic, un solar sense solució, on el 2019 fins i tot es van aixecar barraques, fins que el 2022 l’ajuntament va comprar els 785 metres quadrats que ocupa per edificar-hi un bloc de vivendes dotacionals de planta baixa i sis pisos, a més d’equipaments. No hi ha data per a l’inici de les obres, per això provisionalment s’ha enjardinat el solar, una decisió intel·ligent, no sigui que passés allà el que va passar a la plaça de Sanllehy, que a l’espera que prosseguissin les obres del metro de la línia L-9 els veïns van conviure sis anys al voltant d’una horrorosa trinxera.

El Talia, per anar ja al que anunciava el títol, era un teatre dels que cada vegada n’hi ha menys a Barcelona, de platea i dos pisos, tot això amb la seva entranyable forma de ferradura. Cada dècada va tenir les seves estrelles, però per raons que resultaran òbvies, el que sempre es remarca quan s’escriu la seva biografia és que va ser allà on Charles Nicolas, un ballarí de resistència que va arribar a la ciutat entre grans titulars, va sorprendre els barcelonins. «Formidable, ¡increïble!, mai vist a Barcelona. El campió dels campions. Mr. Charles Nicolas ballarà al Teatre Talia 10 dies i 10 nits, 240 hores consecutives».

El ball de resistència, novel·lat per Horace McCoy amb el títol ‘Oi que maten els cavalls?’ i portat al cine per Sydney Pollack el 1969 en una pel·lícula que a Espanya es va estrenar com ‘Danzad, danzad, malditos’, va arribar a Barcelona com espectacle el 1924. El 15 de novembre del mateix any, en una carpa muntada rere el teatre Apolo, es van prometre 2.000 pessetes, tota una fortuna a l’època per a molts, a les parelles que resistissin 24 hores al so de la música. S’hi van apuntar 13 parelles i, quan es va complir el temps acordat, només quedaven drets dos homes i dues dones, segons va acreditar la premsa, «en un estat lamentable».

Notícies relacionades

La preuada buguenvíl·lea de la rambla de Catalunya se salva de la tala gràcies als seus veïns

La Sagrada Família culmina la torre de Jesús 144 anys després de la primera pedra del temple

Aquella moda va calar. No hauria d’estranyar. ¡2.000 pessetes! Coses pitjors es fan avui per ser un mileurista. El cas és que el 1927 es va anunciar el repte que es proposava Charles Nicolas, capaç d’eclipsar qualsevol gesta precedent. Al llibre ‘Historia y leyenda del Barrio Chino’, Paco Villar explica que Nicolas s’hi va posar entre els dies 5 i 15 de juny, amb permís per parar de ballar tres minuts cada hora, per poder menjar, beure i anar al lavabo. És clar, això que es tanqués breument al lavabo va desencadenar les suspicàcies. Hi va haver qui va sospitar que Nicolas tenia un bessó, així que es va contractar un notari per donar fe que no hi havia truc. Si el notari va ser testimoni de les miccions, no se sap. La història de Charles Nicolas és una mica com la de Walt, el nen prodigi de ‘Mr. Vértigo’, de Paul Auster, que amb el pas del temps és boirosa, però queda la constància del que va publicar cada dia la premsa, que fins i tot va arribar a ballar amb un parell d’individus a sobre i que, passats els 10 dies, havia perdut 11 quilos de pes. El colofó és que quan era a punt d’arribar a la meta, ballant va dir que es veia capaç de seguir 36 hores més, però el governador civil, ni més ni menys que Joaquín Milans del Bosch, l’hi va prohibir. ¿Per què? Pot ser que perquè aquest era el seu vici. Ho prohibia tot. Va clausurar el camp del FC Barcelona perquè es va xiular l’himne d’Espanya, va multar a dojo diaris i revistes quan no li agradava el contingut, va abaixar la persiana d’agrupacions excursionistes sense raons de pes i, en aquest context, sembla ser que ballar més de 10 dies li va semblar que era inacceptable.

Els nous jardinets, el que dèiem, es diuen Talia, però s’ha de reconèixer que anomenar-los Charles Nicolas també hauria tingut el seu què.