La descarada Maria Corte fa el salt al pinzell

Maria Corte exposa a la Gothsland, una cosa que es pot dir només amb sis paraules, és veritat, però que en mereix moltes més. Som-hi, sobretot perquè, segons l’opinió d’algú que durant 11 anys ha intentat desentranyar l’ànima babilònica d’aquesta ciutat (vaja, qui aquí està teclejant aquestes lletres), una de les obres que s’exhibeixen en aquesta galeria d’art del 331 de Consell de Cent és tota una epifania que posa punt final a aquesta desesperada recerca. Es titula ‘Souvenir’ i és, com deia, babilònica. Aquesta presentació potser els semblarà rarota, així que, per ordenar les idees, anem a pams.

Primer, la protagonista. Maria Corte (Barcelona, 1983) va formar part del paisatge quotidià de la ciutat el setembre del 2019 perquè seu va ser el cartell de la Mercè d’aquell any, un ‘vuitmil’ professional per al qual va ser escollida malgrat que la seva obra era fins aleshores més coneguda a la riba occidental de l’Atlàntic i molt menys a la seva, l’oriental. Les seves il·lustracions agraden molt a ‘The New York Times’, ‘The Washington Post’ i ‘Vanity Fair’ (per citar a l’atzar una santíssima trinitat dels mitjans escrits dels Estats Units) i agraden, probablement, no només perquè la Maria tècnicament sigui un portent amb la tauleta gràfica, sinó perquè posa aquest do al servei d’una atreviment deliciós. Les seves il·lustracions són enginyoses, provocadores, sensuals, transgressores... Són les seves senyes d’identitat, com un Joan Brossa dona i més desvergonyit del que ja era l’original.

Segona qüestió, la novetat. S’ha passat al pinzell. El que s’exhibeix a Gothsland són olis i altres tècniques manuals. Literalment, s’ha tacat les mans per primera vegada des que va sortir de l’Escola Massana. Aquí va cursar els seus estudis sense saber què li oferiria el mercat laboral fins que, en una cosa que sembla treta d’un conte però és real, es va apuntar després de pagar 60 euros a un concurs de caçadors de talent d’una agència de Park Avenue, Richard Solomon. Va pensar que havia llençat a les escombraries 2.000 duros quan, i va ser tota una sorpresa, li van fer els primers encàrrecs des de la BBC i ‘The New York Times’. Els olis que ara exhibeix al cor galerista de l’Eixample són, en aquest sentit, l’inici d’una nova Maria Corte. A punt de fer els 40, d’altres pateixen una crisi. No és el seu cas.

Tercera qüestió i en absolut intranscendent, el lloc. Gothsland (un nom estrany, és cert, homenatge a quan aquesta cantonada de la Península era considerada terra dels gots) és una galeria amb un notable pedigrí a la ciutat, més de mig segle de trajectòria, tot i que amb el seu actual nom i adreça postal existeix en realitat des de 1978, que no és poc. Els Pinós, que ja van per la segona generació al capdavant d’aquest espai, són coneguts pel seu amor incondicional pel modernisme i, és més, igual que els habitants de l’imaginari poble de la Sierra de Alcaraz que tenen devoció per Faulkner (‘Amanece que no es poco’, 1989, de José Luis Cuerda), a Gothsland en tenen per Ramon Casas, i en això, per cert, no estan sols (+1), així que la pregunta lògica és què fa l’obra de Maria Corte en un lloc com aquest. Té la seva lògica.

L’epifania

Aquest paràgraf és un resum de part de la xerrada mantinguda amb la Maria durant la inauguració de la mostra. Del modernisme català que tant adoren els Pinós es va heretar, per exemple, una formidable col·lecció de cartells que atresora, sobretot, el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Són el retrat pictòric d’una època, reconeixibles sempre al primer cop de vista, de la mateixa manera que, unes dècades després, ho van ser també d’una altra etapa històrica els cartells de propaganda republicana durant la Guerra Civil. La qüestió és si aquests anys 20 en curs, sens dubte més bojos que els de fa un segle, tenen el seu propi segell figuratiu o, preguntat al revés, si tota aquesta oceànica estètica que ha proporcionat la il·lustració digital té un mínim denominador comú de relat i mirada i si algú s’està prenent la molèstia de preservar-la de les possibles amnèsies que algun dia puguin patir internet i els seus tentacles.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

Toca reconèixer que potser el cava va tenir una mica a veure amb aquesta deriva de la conversa a un terreny massa seriós (¡fins i tot vam parlar de NFTs, la meva primera vegada, i encara no tinc clar què són!), però el cas és que en un moment determinat es va fer un passadís entre els assistents i aquí, al fons de la sala i a la dreta segons s’entra a Gothsland, estava ‘Souvenir’, la representació perfecta de Barcelona com a ciutat de desenfada lascívia, la Babilònia de què s’abominava a la Bíblia amb paraules gruixudes però que en l’antiguitat era realment l’hòstia, prou com perquè Alexandre el Gran l’escollís per viure.

Una de les diverses idees indelebles en les obres de Maria Corte és la de les dones que tenen el comandament del seu propi plaer, tota una revolució, i a ‘Souvenir’ aquesta dona és Barcelona, que jeu despullada i sembla utilitzar els símbols de la ciutat per al seu plaer, amb un Colom de peu sobre un mugró, una Sagrada Família com a coixí i, el que tothom alguna vegada ha sospitat, amb allò que a la plaça de les Glòries haurien de començar a dir-li Torre Dildo. Si tenen curiositat, Consell de Cent, 331. A Ramon Casas, potser, li hauria encantat.