Anar al contingut

BARCELONEJANT

¿Coneixen María Corte? A Nova York, sí

La trajectòria professional d'aquesta il·lustradora de Gràcia és un guèiser, així que val la pena anar a la font de la seva creativitat per explorar els seus orígens

Carles Cols

¿Coneixen María Corte? A Nova York, sí

ALBERT BERTRAN

MARÍA CORTE

Ilustración per a 'IL Magazine'.

María Corte (Barcelona, 1983) era de les que a classe de dibuix no passava del bé, una nota mediocre, sobretot en comparació amb la resta del seu bon expedient acadèmic. Actualment és il·lustradora habitual de 'The New York Times', 'The Washington Post', 'The Wall Street Journal', 'Scientific American', 'American Express', 'Icon Magazine Italy', 'Corriere della Sera' i, per deixar-ho aquí i no avorrir, una llista encara més llarga de publicacions i empreses, un currículum d’aquells que segur que fan venir fred de peus si un és del gremi. Viu a Gràcia. Treballa a casa. Publica sobretot a l’altre costat de l’Atlàntic. A aquesta banda el seu nom és poc conegut.

D’un d’aquells pilots de motociclisme que entre els anys 80 i 90 van guanyar de forma consecutiva els campionats del món de 500cc (Freddie Spencer, Eddie Lawson o Wayney Rayney, la memòria és feble i costa precisar quin d’ells va ser) se n’explicava una anècdota deliciosa. Després de cenyir-se la corona mundial, tornava a casa, als Estats Units, un país on les carreres de motos no fan ni fred ni calor, i els seus veïns li deien «¿on eres?, feia temps que no et vèiem». A María Corte potser algun dia li ha passat això en una conversa d’ascensor.

Va sortir de la Massana i va gastar 60 euros en un concurs de caçadors de talent. Avui forma part de la galàxia d'il·lustradors d'una agència de Park Avenue

En fi, que el més fàcil seria aquí i ara recórrer a la sorprenent història de María Corte, perquè de veritat que n’és, de sorprenent, per explicar una vegada més que Espanya és mala terra per als profetes, que aquest és un país de cambrers, com està de moda dir. Una xerrameca ja molt coneguda. Així que el repte és tot un altre. Com un Teseu, estirar el fil per tractar de descobrir com d’un sistema educatiu que entronitza l’educació científica i menysprea el talent artístic sorgeixen a vegades casos com el de Corte.

Ken Robinson és autor de diversos llibres, però és sobretot cèlebre en el món anglosaxó per la seva demolidora conferència titulada 'School kills creativity', de visita molt oportuna ara que acaba de començar el curs escolar. Un dels moments més emocionants de la seva exposició és quan relata el cas de la coreògrafa Gillian Barbara Lynne, responsable de grans èxits com 'Cats' o 'El fantasma de l’òpera'. Era un desastre tan gran a classe que la seva mare la va portar al metge, perquè era incapaç de concentrar l’atenció. A aquell doctor li haurien de fer un monument, perquè va posar música i va deixar la nena sola uns minuts a la consulta. Ell i la mare, mentrestant, espiaven pel pany. Lynne va començar a ballar. Cas resolt.

MARÍA CORTE

Kansa City, il·lustració per al llibre 'J is for jazz'.

De María Corte, quan es parla d’ella, se n’acostuma a explicar el més immediat. Que va aterrar a l’Escola Massana un pèl despistada, sense una vocació clara, però allò va resultar ser una placa de Petri perfecta per cultivar la seva creativitat. Va acabar els estudis el 2008. Va fer alguns treballs menors per aquí i per allà i, en un rampell, va fer el que semblava un disbarat, va pagar 60 euros per participar en un concurs de caçadors de talent que organitzava l’agència novaiorquesa Richard Solomon. Quan havia perdut tota esperança, va rebre una trucada amb prefix internacional. La va enganxar de compres. Nervis. Li van arribar així els dos primers encàrrecs, un de 'The New York Times' i un altre de la BBC. Des d’aleshores forma part del catàleg d’il·lustradors d’aquesta empresa amb seu a Park Avenue.

MARÍA CORTE

Il·lustració per a 'Evening Standard'.

El seu estil és realment singular. No sembla fruit d’una assignatura magistralment impartida a la Massana, sinó d’una llavor plantada quan era nena, en aquella etapa de la vida en que, segons Robinson, l’escola mata la creativitat. Filla de dos psicoanalistes, a Corte la portaven a veure art als museus, que recorda amb afecte, però tenia idèntic interès per la prestatgeria prohibida de casa seva, on el seu pare tenia exemplars del 'Víbora' i còmics de Milo Manara, com una versió domèstica de l’art degenerat que els nazis van proscriure, però amb Nazario en comptes de George Grosz.

Records d'infància: la prestatgeria prohibida del papa i un Klimt pertorbador, 'La pluja daurada'

De les parets de la seva infantesa en recorda reproduccions de Piet Mondrian i d’Amedeo Modigliani, i també un Gustav Klimt, però no l’habitual, el que tants tenen, El petó, sinó un de més pertorbador, La pluja daurada, dedicat a una de les formes tan singulars que Zeus tenia de fecundar les seves amants.

Això ve al cas perquè entre l’obra de Corte hi despunta amb un caràcter propi la seva obra eròtica, d’una desimboltura excepcional. Ha rebut diversos encàrrecs de 'Playboy.' Alguns han sigut publicats. D’altres, no. «Crossing de line, María», li han dit des de l’altre costat de l’Atlàntic, t’has passat de la ratlla. ¡Què bo!, el seu propi art degenerat.