La ciència es reivindica com a palanca per a la millora integral de l’educació

La ciència és la base sobre la qual s’assenta qualsevol disciplina. L’evidència redueix el marge d’error i aplana el camí, però també és cert que el seu abús menysté el valor de la improvisació i empetiteix el poder de la imaginació. En l’educació, per exemple, les coses funcionen més per inèrcia que per certeses. Tampoc ajuda que cada govern adapti el sistema educatiu en funció de la seva ideologia i que els professors hagin de canviar la metodologia al ritme dels vaivens polítics i no sota el prisma i la raó dels estudiosos. Ara un grup d’experts, més d’un centenar, s’han posat d’acord per reclamar precisament això, que els que manen, el Govern i també el Parlament de Catalunya, assentin les seves decisions sobre l’ensenyament partint d’investigacions que permetin, entre altres coses, combatre la segregació escolar. En resum: intentar prendre camins –orientats a la qualitat i l’equitat del sistema educatiu– que estiguin basats en avaluacions empíriques. Demanen, entre altres coses, multiplicar per quatre la inversió destinada a l’R+D lligada a l’educació.

«Evidència contrastada»

Pot ser que més d’un experimenti certa sensació de ‘déjà vu’. Perquè allò de connectar coneixement i educació ja va tenir el seu moment fa un parell d’anys quan el Departament d’Educació, al costat de la Fundació Bofill i l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques (Ivàlua), va impulsar el projecte d’‘escoles de l’evidència’ amb l’objectiu d’«incentivar el vincle entre els grups d’investigació i els centres educatius i millorar l’educació de l’evidència contrastada». Va succeir el novembre del 2019, i la idea era realitzar una prova pilot a 20 centres en els quals es «recolliria, difondria i es generarien evidències sòlides sobre pràctiques en l’àmbit educatiu, sobre la seva efectivitat i eficiència». Gairebé dos anys després, segons assenyala Ismael Palacín, director de la Bofill, no s’ha fet absolutament res.

Aquell pla, o més ben dit, l’essència del que havia de ser aquell pla, sembla ser la llavor d’aquest manifest que reclama dedicar l’1% del pressupost d’Educació a «generar i transferir coneixement rigorós per millorar el sistema educatiu». Ara, segons els signants, només s’aporta el 0,27%, mentre que a Salut aquest percentatge escala fins al 3,2%. El problema, no obstant, no és tant que no s’estudiï o s’analitzi com millorar les eines educatives, sinó que tota la feina que es fa des de les universitats o els centres d’anàlisi no repercuteix en el món real, això és, les escoles, perquè amb prou feines hi ha diàleg entre els dos àmbits. Per entendre’ns, és com si la vacuna contra la Covid s’hagués descobert però no hagués arribat a la població. De fet, només el 5% dels coordinadors de grups de recerca sobre educació a Catalunya creuen que la seva feina transfereix coneixement i incideix en la millora de les polítiques públiques. Passa el mateix, diu el manifest, amb tots els projectes internacionals el bagatge dels quals també passa desapercebut.

Dècada d’espera

Tot això, segons els impulsors, s’hauria de gestionar des de l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació, contemplada en la llei d’Educació de Catalunya, el desplegament de la qual, denuncien, fa una dècada que està en repòs. El diàleg entre els que prenen les decisions i el coneixement científic ha de ser, assenyalen els experts, en les dues direccions, ja que els investigadors han de poder accedir a totes les dades vinculades a l’ensenyament per poder arribar a les seves conclusions que després puguin revertir en una millora del sistema. Així és com funcionen altres països d’Europa, i la conclusió, a la seva manera de veure, és suculenta: «El resultat és un sistema que apodera els seus professionals perquè els proporciona coneixements rigorosos i rellevants per a la presa de decisions».

Notícies relacionades

Activista i pensador

Un institut sense incidències per mal ús de l’ordinador

La proposta presenta objectius i propostes concretes. Les 16 mesures que plantegen els impulsors, coordinats per Núria Comas i Josep Maria Vilalta, giren entorn de la necessitat de vincular més i millor els dos mons. Això implica, insisteixen, més finançament per fer recerca, més mitjans perquè el coneixement arribi i es pugui aplicar als centres educatius, la creació d’una plataforma «de transferència de coneixements sobre polítiques educatives» que faci arribar les propostes tant als agents públics com a la resta de la societat i crear una unitat d’enllaç entre les conselleries d’Educació i la de Recerca i Universitats, cosins germans amb una relació més aviat llunyana.

«La desconnexió que existeix entre coneixement i política educativa implica una gran pèrdua d’oportunitats», ha relatat Comas aquest dilluns durant la presentació del manifest. Al document, no obstant, li manca un cert sentit de la realitat malgrat les seves bones intencions. De com les direccions de les escoles i els mestres es veuen absorbits per un dia a dia amb múltiples imprevistos, pressupostos ajustadíssims, falta d’efectius, problemes als edificis o famílies que no sempre ho posen fàcil. A l’ensenyament li falta ciència, segur, però també recursos.