Patricia Ramírez: «Cal parlar de salut mental igual que parlem de qualsevol malaltia física»

La coneguda psicòloga Patricia Ramírez (@patri_psicologa a Instagram i una de les expertes de la plataforma Educar es Todo) publica el llibre ’Somos fuerza. Ante la adversidad nos crecemos’ en el qual recopila els nombrosos missatges que va llançar a les xarxes socials durant el confinament per ajudar a «suportar les crisis amb més serenitat», en les seves pròpies paraules. Però que ningú s’equivoqui, ella mai dirà la ja omnipresent frase que l’actitud tot ho pot o voler és poder, perquè reconeix amb vehemència: «Estic una mica cansada, bé, cansadíssima, de la frase de voler és poder, d’aquests gurus que no fan més que fer caixa sense haver estudiat la carrera de Psicologia, faltant al respecte i l’empatia de tanta gent que no té les mateixes oportunitats ni el mateix nivell socioeconòmic«.

-¿Què et va animar a escriure aquest llibre i quin missatge o pòsit t’agradaria deixar amb ell?

-El llibre em van animar a escriure’l els meus editors pensant que tot el que estava divulgant a les xarxes durant el confinament era de valor per a totes les persones que necessitaven ajuda, recolzament psicològic, en aquests moments tan durs i que el llibre seria una manera de recopilar tots aquells missatges que jo estava deixant sobre com afrontar una crisi. El que m’agradaria és que qualsevol persona que estigui vivint una crisi trobi al llibre eines exercicis i temes pràctics per suportar la seva crisi amb més serenitat.

-Hem après en aquesta crisi, com dius, que les rutines aporten seguretat. ¿Com podem organitzar les nostres rutines i el nostre temps per tenir més seguretat i benestar?

-Tota crisi porta una ruptura d’algunes rutines. Està clar que moltes de les rutines que teníem abans sí que les hem pogut continuar mantenint i d’altres les hem hagut de modificar, per com ha canviat la nostra feina o perquè potser abans hi havia gent que anava al gimnàs i ara ha de fer la rutina d’esport a casa. L’important davant una crisi és intentar mantenir les rutines que es poden mantenir perquè això ens donarà organització i seguretat. I després segons anem veient com va transcorrent aquest moment si és una cosa passatgera o durarà més en el temps intentar establir rutines noves, i això dependrà de les circumstàncies de cada casa, com els horaris de teletreball o com es puguin compaginar les activitats de l’escola amb les pantalles. Però és important que intentem establir rutines noves que es converteixin en comportaments automàtics. Per descomptat aquestes rutines sempre han de tenir un punt de flexibilitat, el no ser flexibles pot generar també molta ansietat. Posarem unes rutines, però si alguna vegada ens les hem de saltar que no sigui un trauma.

En aquestes rutines no només hi ha d’haver els horaris de la feina, d’estudi, d’àpats o de son. També és important introduir dins de les rutines tot el que té a veure amb l’autocura. Perquè si a l’autocura, com pot ser la meditació, l’esport o una estona de lectura per a tu, no li fem un forat, al no convertir-la en una prioritat i no donar-li un temps, se’ns oblida. I l’autocura és molt important per cuidar la nostra salut mental i tenir benestar.

-Com dius al llibre, et vas reinventar divulgant a les xarxes socials per acompanyar els teus lectors i pacients d’una altra manera. ¿Quines preocupacions o problemes et traslladen els teus lectors o pacients? ¿Quins problemes psicològics et semblen més alarmants per la pandèmia?

-Les preocupacions de la gent durant aquest any han sigut moltíssimes i molt diverses. La majoria cursen amb símptomes ansietat o simptomatologia depressiva per la perduda d’il·lusió, per l’apatia o per l’ansietat que generen la por del contagi i la incertesa. Hi ha hagut molts problemes per no poder gestionar un dol en una família, molta por de la pèrdua d’ocupació, la soledat de molta gent, la hipocondria ha augmentat, ha augmentat l’ansietat social perquè ara ens costa molt relacionar-nos, ens fa por, no sabem com fer-ho... El que no tenia ansietat està tenint un moment d’ansietat i el que ja la tenia ha vist incrementada la intensitat amb què la pateix.

-Al Congrés dels Diputats es va parlar fa poc de salut mental, una cosa que generalment no se sol debatre en públic perquè es considera una espècie de mostra de debilitat. ¿Què et sembla que s’hagi obert el debat, és una oportunitat? ¿Què reclamaries als poders públics per millorar la salut mental, emocional de la població i sortir més forts d’aquesta crisi?

-Jo crec que cal parlar de salut mental igual que parlem de qualsevol malaltia física. Des del meu punt de vista com a protagonista de la salut mental, jo crec que hauríem de destinar més recursos econòmics a la salut mental, que hauria de ser una prioritat igual que ho són moltes malalties físiques. Jo reclamaria més psicòlegs clínics a la Seguretat Social que poguessin donar més atenció perquè sé que els que hi són ara estan completament saturats i no poden donar prou temps a cada pacient ni atendre més pacients. La salut emocional o psicològica és encara un tema privat perquè la Seguretat Social no té prou recursos per atendre tanta demanda com hi ha.

-Parles al llibre de la importància d’estar en l’aquí i l’ara i fins i tot de com, en lloc de lamentar-te per les funcions i consultes presencials perdudes, et vas centrar a reinventar-te o animaves els teus fills a no lamentar-se i pensar en el que sí que podien fer. ¿Creus que enmig d’aquesta gran incertesa que vivim, en un moment en què no és gaire possible fer molts plans, podem aprendre a viure millor en el present?

-La capacitat per viure en el present la podem tenir sempre present. Tant si ho estàs passant malament com si t’estàs adaptant, n’estàs traient profit i sents benestar o t’està agradant el teletreball has d’estar en el present. Estar en el present és estar en una sola cosa, no amb la multitasca. I mirar de treure l’aprenentatge més gran possible del que estem vivint. Quan no estem en el present en una crisi, estem pensant en el passat, en si abans estàvem bé i això ens genera nostàlgia o tristesa. O podem estar pensant «tant de bo passi això aviat!», ja estem fantasiejant amb un futur que no sabem com serà i això no ens permet viure el que hi ha. En canvi, si estem en el present i acceptem les emocions, prenem consciència de quins són els problemes actuals i això ens ajuda almenys a començar a resoldre’ls i a disfrutar els moments que siguin disfrutables en una situació de crisi.

-Un dels capítols del teu llibre se centra en la idea d’acceptar: acceptar que no ho controlem tot, que som vulnerables, les emocions que sentim... Dius en el resum d’aquest capítol que «no tot a la vida és actitud». ¿Estàvem molt convençuts que controlàvem la nostra vida i que tot depenia de la nostra actitud i voler és poder? -Jo estic una mica cansada, bé, cansadíssima, de la frase de voler és poder, d’aquests gurus que no fan més que fer caixa sense haver estudiat la carrera de Psicologia, desconeixent les bases científiques de com funciona el cervell, com funcionen els neurotransmissors, faltant al respecte i l’empatia de tanta gent que no té les mateixes oportunitats ni el mateix nivell socioeconòmic. L’actitud és importantíssima, sí, fer el possible per part nostra és important però no ho és tot i quan diem a la població és que l’actitud ho és tot sense tenir els estudis sobre com funciona el cervell estem enganyant a la gent. Em sembla una presa de pèl. Jo no sé per què aquests missatges calen tant. Jo crec que calen com calen les teories negacionistes, perquè són senzilles, és una frase que queda molt bé, però després ens adonem que és com un castell de cartes, que per poc que bufis s’esvaeix. A mi això em fa molta ràbia i molta impotència, si et dic la veritat.

-¿Quines són les claus per acceptar la nostra vulnerabilitat i la nostra falta de control?

-Doncs simplement reconèixer en nosaltres que tots tenim una part insegura, que tots tenim por, però que això no ens limita com a persones, simplement ens converteix en humans. Per reconèixer-ho el millor és treballar una mica el nostre autoconeixement, portar un diari, veure quines coses ens costen més, a què li tenim por, quines conseqüències ha tingut això en la nostra vida, veure com ho podem vèncer, parlar-ho amb altres persones, compartir-ho.

-Davant la incertesa que vivim, s’ha posat a prova la nostra capacitat d’adaptació, i sembla que la necessitarem molt en aquests temps. ¿Com podem entrenar-la en família?

-Per treballar la nostra capacitat d’adaptació podem acceptar el que no depèn de nosaltres, dissenyar noves rutines, intentar posar-nos les coses fàcils, perquè no podem amb tot, hi ha gent que s’adapta posant-se nous reptes amb petits passos, no exigir-nos des del principi fer-ho tot perfecte, enfrontar-nos a les pors malgrat sentir-nos insegurs i anar veient com a poc a poc va millorant la nostra vida. Hem d’apel·lar al nostre costat creatiu, tots el tenim, això no és només un valor dels genis, tots tenim una part creativa que ens ajuda a trobar solucions. Hem d’intentar ser una mica autodidactes, d’innovar, de buscar solucions i això ens ajudarà a adaptar-nos.

-¿Per què et sembla important desmuntar al teu llibre la idea que per tenir èxit només cal esforçar-se? ¿Quins efectes psicològics té aquesta creença?

-És típic dels gurus dir que la gent que ha tingut èxit és perquè s’ha esforçat més. Però no, no hi ha una relació directa. Esforçar-nos, ser disciplinats, organitzar-nos, ens encamina cap a l’èxit, per descomptat, però no tot el que nosaltres fem a la vida ens retorna, perquè tu t’esforcis per ser una bona persona la persona que tens davant no té per què ser bona amb tu. Està clar que nosaltres hem de caminar i ser coherents amb els nostres valors, i els valors del compromís, esforç i disciplina són importantíssims per acostar-nos al lloc on volem arribar, però no hi ha una relació directa perquè la vida no és una cosa que vagis manejant només tu, hi intervenen molts factors, malgrat que t’esforcis hi pot haver una persona deslleial en un negoci que et falli, hi pot haver moltes coses que trontollin que no depenen de tu. ¿Cal esforçar-nos? Sí. ¿Cal pensar que totes les persones que s’esforcen arriben a l’èxit? No, jo fujo d’aquestes frases absolutistes, d’«esforça’t, que algun dia ho aconseguiràs». Hi ha gent que s’ha esforçat molt a la vida i no li ha arribat el premi. I una altra vegada amb aquest tipus de frases tornem a fer que la gent se senti culpable i fracassada quan no hauria de ser així.

Notícies relacionades

Una FP lligada a l’evolució social

D’estudiar un grau d’FP a replantar coral a les Maldives

-En els primers mesos de la pandèmia, els mitjans es van omplir d’històries de veïns que s’ajudaven, de senyores que vivien soles i els cantaven al replà el per molts anys, de xarxes de recolzament que repartien menjar... Com dius al teu llibre, ajudar-nos és clau de supervivència. ¿Creus que aquest missatge és compartit a la nostra societat i a les nostres cases? ¿Com podem educar els nostres fills perquè entenguin (i cultivin) el valor de l’ajuda (de prestar-la i demanar-la)?

-La millor manera d’educar els nostres fills en la generositat, altruisme i entregar-se als altres és primer sent models d’aquest exemple i tenint a casa una educació en valors, conversant amb ells, compartint com ens sentim quan ajudem altres persones, demanant que ens donin exemples de com s’han sentit quan han ajudat amics o un company, introduint-los en alguna ONG perquè cooperin amb gent desfavorida. Que ells puguin viure les conseqüències positives del valor de l’ajuda. Veient pel·lícules o sèries d’exemples per educar en valors. Però hem de comportar-nos segons aquests valors, no val només parlar, sinó també fer el que està bé.