Mans i hores per a l'escola inclusiva

La detenció aquesta setmana de tres menors a la ciutat madrilenya de Pinto per haver assetjat una companya és l'últim cas de vio­lència a les aules del qual es fan ressò els mitjans de comunicació. La mesura, amb vocació exemplaritzant, té lloc gairebé 20 dies després del suïcidi d'Arancha, l'adolescent amb una discapacitat intel·lectual d'Usera (Madrid) que es va treure la vida perquè no podia suportar el setge d'un company de la seva classe de reforç, i també menys de dos mesos després de la mort del professor Abel Martínez a l'Institut Joan Fuster de Barcelona, quan intentava aturar un alumne que patia un brot psicòtic.

Són casos aïllats i diferents, però reflecteixen un interès mediàtic en la convivència als instituts de secundària i que posen la lupa sobre l'anomenada escola inclusiva. El model es va començar a instaurar a principis del 1980 a Catalunya i defensa que si la so­cietat és diversa, l'escola també ho ha de ser. Per tant, és coherent que els alumnes no siguin segregats segons les seves capacitats, circumstàncies personals o qualsevol altra diferència. A les anomenades NEE, necessitats educatives especials com discapacitats intel·lectuals, problemes de mobilitat o de control de conducta, s'hi ha de respondre sense separar els estudiants de l'entorn escolar ordinari.

Actualment hi ha bastant de consens en la comunitat educativa a considerar que aquest és el camí. No obstant, just després de la mort d'Abel Martínez, una setantena de professors d'instituts públics catalans i algun de concertat van ­enviar una carta pública als mitjans de comunicació que ­deia que «l'escola inclusiva és una fal·làcia».

El sindicat ASPEPC-SPS, que agrupa 1.500 professors de secundària i és molt crític amb el model, també considera que el sistema és utòpic. «La igualtat és de drets, però no d'habilitats. El model no fun­ciona perquè és irreal. Hi ha nens amb diferents diagnòstics que no haurien d'estar al circuit escolar convencional i no és prudent barrejar alumnes amb problemes de conducta greus amb altres que pateixen disfuncions intel·lectuals», sentencia Xavier Massó, secretari general del sindicat. «L'escola inclusiva -continua- ja la va inventar Margaret Thatcher en la dècada del 1970. S'ha venut com a progressista, quan en realitat és un estalvi bestial respecte al model que incloïa les escoles d'educació especial».

S'estalvia massa

En el fet que s'estalvia més del que caldria i no s'estan invertint els recursos necessaris per desplegar el model d'escola inclusiva també hi estaria d'acord USTEC-STS, el sindicat que agrupa la majoria de docents catalans, gran guanyador de les últimes eleccions i amb 4.700 afiliats. «Casos com els que estan apareixent a la premsa últimament poden fer pensar a algunes persones que la inclusió no és possible, però el que passa és que no es posen els recursos necessaris per atendre algunes situacions. Faltaven eines abans de les retallades, i amb les retallades han disminuït. I sense eines no podem parlar d'inclusió ­real sinó d'integració», afirma Ana Elvira Sánchez Moreno, portaveu de l'agrupació.

El seu sindicat aposta sense fissures pel model. «La convivència en la diversitat és bona perquè permet que ens coneguem millor i aprenguem a ser més tolerants. Si un alumne va en cadira de rodes, els seus companys es fixaran molt més en si les voreres estan adaptades», argumenta Sánchez. «Igualment està comprovat que els nens amb problemes de conducta, aquells a qui els costa seguir les classes, milloren quan s'integren en un grup divers, i també hi guanyen aquells que consideraríem que són més tranquils», assegura.

Jaume Funes, autor de nombrosos llibres sobre infància i adolescència i adjunt del Síndic de Greuges per a la Defensa dels Drets dels Nens entre el 2004 i el 2007, admet que les famoses retallades han tingut «un efecte molt destructor» en determinats centres. «No és el ­mateix retallar a Sant Gervasi que a Ciutat Vella, per entendre'ns», assenyala.

Funes comenta que les retallades han creat crispació i patiment quotidià, perquè «molts professors senten que no poden fer tot el que voldrien fer». Però també apunta que és «simplista» pensar que tots els problemes vénen d'aquí i que en molts casos falla la predisposició dels docents, que se centren a impartir continguts i s'obliden que l'adolescència és un època explosiva, en què els nois repassen comptes pendents i que és impossible que passi plàcidament. «Hi ha molta resistència a la didàctica i a la pedagogia. Ja no dic a la psicopedagogia. Es necessita temps per observar els alumnes i actitud per fer-ho. Si els professors tinguessin les hores suficients per observar els adolescents, ¿ho farien tots? En molts casos, no».

L'esforç dels professors

«Els protocols, una vegada sorgeix un problema, només serveixen per assignar responsabilitats», continua. «Més que preguntar-se què ha fallat quan apareix un cas de vio­lència en un institut a la premsa, ens hauríem de preguntar si els docents han tingut prou temps per observar què els està passant als nois i si disposen de prou claus per poder-ho entendre, que en molts casos no n'hi ha», insisteix.

Mercè Esteve, subdirectora general d'Ordenació i Atenció a la Diversitat de la Generalitat, assegura que l'aposta del Govern per l'escola inclusiva és clara i assegura que els recursos destinats a l'atenció a la diversitat no han disminuït. «El que sí que hem demanat és un esforç més gran als professors i ells han respost molt bé, cosa que agraïm moltíssim. Han augmentat les hores de docència i és probable que ara estiguin més cansats, però han actuat amb molta professionalitat i gràcies a ells la qualitat de l'atenció no està disminuint», assenyala.

Atenció a la diversitat

Per normativa, les hores d'atenció a la diversitat oscil·len entre quatre i mitja i 12 a la setmana per grup, en funció de la complexitat atribuïda a cada centre. «Això s'ha mantingut així. Abans hi havia una sèrie d'hores destinades a programació o preparació de classes que possiblement molts professors utilitzaven per atendre els alumnes individualment i que ara estan ocupades per docència», aclareix.

En el terreny pràctic, Quim Tubert dóna classe des de fa 10 anys en un d'aquests centres etiquetats com a complexos, a la zona de l'antic Can Tunis. Admet que al seu institut no s'han reduït els recursos. Alguns ja no existien. «Potser falten especialistes. Els professors de secundària som experts en determinades matèries, però no som psicòlegs ni psiquiatres i arribem on arribem», assenyala.

A ell sí que  li falten hores. «Han augmentat les hores lectives i això significa una disminució del temps que abans dedicàvem a tutories o a estar en contacte amb els alumnes. Hi ha una sèrie de continguts que han de ser assimilats per llei. Ens dediquem més a la part acadèmica i la part personal queda una mica de costat per un problema de disponibilitat. L'informe PISA exigeix resultats, però no hi ha taules per valorar la situació emocional», assenyala.

Moltes famílies denuncien la reducció de recursos. Una mare que prefereix mantenir-se en l'anonimat explica que el col·legi de la seva filla Marina, de 13 anys i amb una lleugera discapacitat intel·lectual, li va suggerir que busqués un centre especial per no poder-la atendre correctament. «Em parlen que falten professors, que les substitucions triguen a cobrir-se, però he demanat que em posin el que faci falta perquè la Marina segueixi anant al seu col·legi aquest curs. Després, ja ho veurem», diu.

El Govern treballa ara en un nou decret sobre escolarització d'alumnes amb necessitats espe­cials per modificar l'actual, del 1997. El document està en fase d'esborrany i sense data d'aprovació. «Hi ha mesures que encara no es poden concretar perquè les estem treballant amb els departaments de Salut i Serveis Socials. Estem escoltant tots els agents implicats. Crec que el nou decret donarà resposta a la diversitat i aporta una nova mirada que incorpora totes les novetats que han anat apareixent els últims 20 anys, per impedir que hi hagi alumnes que es desvinculin de l'aprenentatge», explica Esteve.

Adolescents sols

Notícies relacionades

Activista i pensador

Un institut sense incidències per mal ús de l’ordinador

La nova normativa recollirà recursos ja consolidats com les USEE (Unitats de Suport a l'Educació Especial), que presten suport a alumnes amb necessitats específiques en grups reduïts durant algunes hores al dia.

També prestarà més atenció als sistemes d'inclusió dirigits a noves tipologies d'alumnes. Han augmentat, segons reconeix la subdirectora, aquells que es podrien despenjar per problemes de regulació de conducta. «No es pot generalitzar, però hi ha noves situacions familiars i ara ens trobem amb més adolescents que passen moltes hores sols, en què ningú els diu què han de menjar o quan han d'anar a dormir. Són nois i noies poc acostumats a rebre consignes. A l'arribar a classe tenen problemes per acceptar un marc normatiu i es qüestionen rols concrets», explica.