Compte amb els elefants

Jackson té 11 anys i viu a Kenya. Per anar al col·legi amb la seva germana petita, Salomé, que no se separa d'ell, camina dues hores: 15 quilòmetres. El seu problema principal en aquesta ruta és no arribar tard i que, a més a més, no els atrapin els elefants, els lleons, els guepards i altres animals que deambulen per la zona. Però el pare és concret: «Compte amb els elefants». Per això Jackson, com qui tria el camí més convenient en una ciutat, mira a la llunyania des d'un punt alt i ensenya a Salomé a observar on són els paquiderms. Si es troben en una zona, toca anar per l'altra. I viceversa.

Els dos nens caminen amb dipòsits d'aigua, que han de portar a l'escola, però tot i les precaucions, un dels animals bramula massa a prop i tots dos corren. A Salomé li cau l'aigua. Falsa alarma, al final segueixen sense cap més problema. Jackson, que de gran vol ser pilot, té pressa: «Avui no puc arribar tard. Avui em toca hissar la bandera». Ell protagonitza una de les quatre històries entremesclades en el documental Camino a la escuela, dirigit pel francès Pascal Plisson -que va guanyar un premi César amb ell- i projectat al CaixaFòrum la setmana passada. S'estrena als cines el 23 de gener. El director va estar a Barcelona amb un altre dels protagonistes, Carlitos, un nen argentí d'11 anys, que viu a la Patagònia i recorre a cavall 18 quilòmetres per anar a classe. Ho fa amb la seva germana petita, Micaela, que aviat anirà sola a cavall, quan ell entri en un internat.

La vida és en termes relatius i no sembla que els escolars europeus tinguin cap culpa que en altres indrets del món sigui més difícil estudiar. Però qualsevol que vegi el documental i tingui fills acabarà comparant situacions i aplaudint la primera frase escrita a la pantalla: «Sovint oblidem la sort que tenim d'anar a l'escola».Carlitos va conèixer Madrid, Barcelona i Lionel Messi. Però la seva intenció és acabar tornant com a veterinari a les terres on viuen els seus pares. L'educació és per a ell una eina necessària per continuar allà i ajudar, com ho és per a Jackson per anar-se'n a volar en el seu avió. Com ho serà per a Zahira, marroquina de l'Atles, de 12 anys, que es proposa ser metge, sobretot per ocupar-se de la gent humil. Zahira triga quatre hores a arribar a l'escola. Surt de casa amb els deures fets i una gallina, que canviarà després per aliments en un mercat. La nena camina quatre hores. Són 22 quilòmetres.

«Cada matí, a vegades arriscant la vida, nens heroics emprenen un viatge cap al coneixement», diu la veu en off en el documental, encara que en alguns casos, com en el de Zahira, el trasllat no és diari, ja que dorm en una pensió. El director estava treballant fa temps a l'Àfrica, a Kenya, quan es va topar amb una de les escenes que centren la seva última producció. Va veure nens caminant al mig del no-res cap a escoles llunyanes. I va decidir explicar la història de quatre d'ells, de quatre entre milers que cada matí emprenen aquest llarg camí.

Notícies relacionades

Vaga de professors a Catalunya: manifestacions, recorreguts, carrers tallats i zones afectades

Una de les escoles de Catalunya a la llista Forbes 2026 de les millors escoles d’Espanya: mètode Montessori i horts a cada aula

El quart protagonista del documental és Samuel, de 12 anys, de l'estat de Tamil Nadu, a l'Índia.

Germans solidaris

El cas de Samuel és peculiar. Dels quatre que es narren és el que presenta menys distància entre la casa i el col·legi: quatre quilòmetres. Però ell és discapacitat, a causa de la poliomielitis, i els seus dos germans petits, Gabriel i Emmanuel, l'acompanyen en una cadira de rodes rudimentària, construïda amb una cadira de plàstic i rodes de bicicleta. Tots acaben arribant al col·legi amb el somni d'arribar així a una vida millor.