La història darrere dels joves que sí que han pogut comprar un habitatge

Carlos Gamero (Madrid, 26 anys)

La meva recerca de pis va començar fa una mica més d’un any. Després d’escriure a diverses immobiliàries i particulars , vaig visitar uns 10 pisos i demanaven massa diners per al que valia. En una d’aquestes ocasions, el venedor de la immobiliària em va presentar un immoble que necessitava una reforma integral. Em va convèncer tant a mi com als meus pares. Vaig buscar hipoteca i, després de consultar diversos bancs, a causa que la meva situació financera estava molt al límit, cap me la concedia, a excepció d’un. Vaig signar a 40 anys amb un tipus fix durant tres anys de l’1,85% i la resta variable a aquest percentatge més l’Euríbor. El percentatge que destino a l’habitatge, comptant l’assegurança de la llar i de vida, és del 33% dels meus ingressos. El preu de la casa van ser 275.000 euros sense comptar impostos, vaig posar 27.500 euros d’entrada, però com que em van taxar el pis per sota del previst, vaig haver d’abonar una quantitat extra que me la van deixar els meus pares, uns 25.000 euros.

Pau Giménez (Algemesi, 30 anys)

Vaig comprar un pis a València fa tres anys de 50 metres quadrats dividits en una terrassa, dues habitacions, un bany, saló i cuina per 120.000 euros, gairebé el meu límit. Arribar allà no va ser un procés fàcil, més aviat frustrant, perquè en alguns pisos se m’avançaven i un que vaig reservar es van acabar fent enrere els venedors. Aleshores feia tres anys que treballava, un temps en què havia aconseguit estalviar una mica, perquè no soc malgastador i, tot i que compartia habitatge, podia estalviar uns 300 euros al mes. Aquest coixí, però, no era suficient per embarcar-me en la compra si abans els meus pares no haguessin anat guardant les meves beques i haguessin venut un terreny que tenien, del qual em van donar una part dels diners. Amb aquests fons en vaig tenir prou per donar l’entrada del pis i una mica més, tot i que també vaig haver de recórrer a una hipoteca a 30 anys. Una part la pago llogant una habitació a un amic per uns 250 euros, un preu considerablement per sota del que es paga a València, cosa que em permet cobrir una part de la quota, però sense abusar.

Berta Casals (Premià de Mar, 25 anys)

Vaig comprar una vivenda sola i sense cap ajuda pública a Horta-Guinardó, a Barcelona, on ara visc amb la meva parella. Tardo gairebé una hora amb metro per arribar a la meva feina, però em sento afortunada. Des dels 16 anys ha anat guardant cada euro possible. Vaig començar a estalviar amb el meu primer sou. Han sigut molts anys, però va valer la pena, tot i que vaig necessitar l’aval de la meva família per aconseguir la hipoteca. Vaig visitar set bancs diferents i vaig elaborar una taula comparativa amb les condicions, bonificacions i penalitzacions de cada un. Volia estabilitat. Ara tinc una hipoteca mixta amb un límit a l’euríbor, i això em dona tranquil·litat si algun any es dispara. La meva primera opció va ser comprar al barri de Sant Andreu, però els alts preus em van obligar a buscar alternatives. Era impossible amb el que demanaven allà. He aconseguit estabilitat, per fi puc viure tranquil·la i continuar estalviant, tot i que trobo a faltar la família a Mataró. A altres joves que busquen independitzar-se els aconsello que estalviïn molt i, si poden, evitin els lloguers: les condicions que posen són inabastables i acabes deixant-te tots els teus diners en una vivenda que no serà teva.

Álvaro Rodríguez (Jerez de la Fontera, 31 anys)

Soc un privilegiat. Em vaig comprar una casa a Jerez de la Frontera, la meva ciutat natal, després d’anys d’estalvi. No tothom pot guardar tant. He tingut sort que m’han anat bé les coses en el meu negoci, no he tingut càrregues i vaig ajustar moltes despeses. Porto literalment estalviant tota la vida per a això. El mes de juny passat em van donar la clau de la meva vivenda. Al mercat actual només poden comprar gent la família dels quals tingui diners, que li hagi anat bé en un negoci o parelles i funcionaris. No pot ser que l’única solució sigui treballar per al sector públic.. Jo vaig tenir sort perquè la immobiliària només em va demanar una comissió del 2%, però conec casos en els quals han demanat un 4%.

Jenny Rentería Ramo (33 anys)

Fa tres anys que visc amb la meva parella i el meu fill al nostre propi apartament, a Cerdanyola del Vallès. Som originaris de l’Equador i fa més d’una dècada que treballem a Espanya: jo en una fleca i la meva parella com a calderer. Quan vam comprar, no teníem grans estalvis; el que vam reunir va ser fruit de cinc anys d’esforç i de l’ajut econòmic de la meva sogra, sense la qual no hauríem pogut afrontar l’entrada. Vam aconseguir una hipoteca variable amb un descompte del 5% per ser menors de 33 anys, tot i que l’euríbor ens preocupa i, quan puguem, volem canviar-la a tipus fix. Sant Cugat era la nostra primera opció, però sortia del nostre pressupost; tot i així, estem contents perquè tinc la feina a només 15 minuts en transport públic. El que més valorem és la intimitat, la privacitat i poder reformar la casa al nostre gust, una cosa que no teníem quan vivíem de lloguer. A altres joves els diria que, si tenen l’oportunitat de comprar, l’aprofitin, i que mirin les ajudes de la Generalitat.

Iván Prieto Pardo (31 anys)

Notícies relacionades

Les donacions de pares a fills sostenen la compra dels joves

Els joves del sí que puc

No penso massa a llarg termini, soc més de viure el moment, però des dels 23 anys he estalviat gran part del meu sou i als 27 vaig poder pagar jo sol l’entrada d’un pis a Viladecans. Volia emancipar-me en una zona que sentís com a meva, a prop del Baix Llobregat, on he viscut sempre. Barcelona la vaig descartar pels preus i el Maresme no em va acabar de convèncer, fins que vaig trobar una vivenda d’obra nova que encaixava amb el que buscava. La vaig comprar a finals del 2021, tot i que no vaig poder entrar fins a finals del 2024, i durant aquell temps vaig anar pagant l’entrada a poc a poc. No vaig necessitar ajut econòmic directe, però aconseguir la hipoteca no va ser fàcil: comprar només complica les coses i no ser funcionari genera més recel als bancs. Finalment, vaig firmar una hipoteca fixa a 30 anys. El pitjor és la distància a la feina i, de vegades, la solitud, però no em plantejo mudar-me: tenir el meu propi espai em dona independència i opcions de futur.

Carlos Pastor (València, 30 anys)

Jo volia comprar sol a València, però vaig veure que era inviable: tenia una nòmina baixa, pocs estalvis i els pisos volaven abans gairebé de poder trucar. Després de cansar-me de mirar en plataformes, la meva parella em va proposar anar-nos-en al poble, perquè no perdíem res, i vam acabar a Hellín, Albacete. Vaig deixar la meva feina en un gimnàs i vam començar a buscar cases al nucli antic d’Hellín (Albacete),moltes d’elles descartades per altres compradors perquè necessitaven obra. Al final vam trobar una de 300 metres quadrats que, entre la compra i la reforma, ens costarà uns 110.000 euros, una xifra impossible de comparar amb València. Tot i així, no hauria pogut assumir-ho sense l’ajuda del meu pare, que ens van donar uns diners a la meva germana i a mi per buscar-nos la vida. Gràcies a això hem cobert dos terços del cost i ens queda una hipoteca de 36.000 euros a 15 anys.