Pablo Neira: "Treballar en banca m’ha ajudat"
El Pablo (24 anys) treballa en un banc. Si no, "no hauria pensat a comprar", assegura. Va aconseguir una hipoteca que li va finançar el 100% de l’import del pis. Hi destina un 30% dels ingressos.
Pablo Neira, gallec, de 24 anys, va comprar un pis al barri madrileny de Marquès de Vadillo a finals del 2024. A 22 anys va començar a treballar en un banc, fet que li va permetre començar a pensar a comprar. Considera que els qui han nascut a Madrid tenen "una diferència important" respecte als qui venen de fora a l’hora de comprar un pis. "Molts es poden permetre viure més temps a casa dels pares i destinar aquests diners a l’estalvi. Això facilita el procés de compra", declara.
Gràcies a les condicions lleugerament avantatjoses que li proporcionava el seu ocupador, va aconseguir una hipoteca que li financés el 100% de l’import del pis. Per confidencialitat, no pot compartir l’import exacte dels tipus, però recalca que és "variable en funció de l’euríbor", "molt competitius respecte al mercat". El procés va durar "uns tres mesos". Quan li van concedir el préstec i li van comunicar el límit al qual es podia acollir sense haver de pagar una entrada, "lleugerament superior al que li donarien a qualsevol client", va començar a buscar. Per finançar cada mes el pagament de la hipoteca, destina "aproximadament" un 30% dels ingressos.
Respecte a la qüestió si hauria pensat a comprar si no hagués treballat al banc, és clar. "Sent realista, probablement no. Treballar en banca m’ha donat dos avantatges clau: entendre bé tot el que implica el procés de comprar una casa, des de la part financera fins als tràmits, i poder tenir unes bones condicions, que han sigut determinants", diu.
Lloguer inestable
"Ho vaig enfocar amb cap", assenyala. "Sabia quin era el meu marge i no en vaig sortir. Com que el pare és paleta, no m’importava com estigués el pis per dins: sabia que la reforma i les despeses associades a la compra del pis, com ara els honoraris de les agències, anirien a càrrec dels meus estalvis". "Gràcies al fet que no buscava un pis en el millor estat en interiors, en vaig poder trobar un que s’adaptava a les meves necessitats per un preu raonable". Quan va trobar un immoble que complia les seves expectatives, taxat al voltant dels 200.000 euros, va prendre la decisió de deixar de viure de lloguer, perquè per a ell era "car, inestable i diners que no recuperes mai".
El Pablo, però, considera que, a banda dels preus absolutament desorbitats, els impostos limiten la compra d’habitatge per als joves. "Tot i que a Madrid les càrregues no són tan altes, del 6%, en territoris com Catalunya o el País Valencià oscil·len entre el 10 i l’11%. Em sembla una bogeria", afegeix.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
