Espanya és una de les economies de la UE que més creix, però els seus salaris ho fan per sota de la mitjana

Els treballadors espanyols, amb un sou mitjà de 2.808 euros bruts al mes a jornada completa, s’ubiquen en una posició intermèdia dins de la taula dels estats membres de la Unió. Veuen de lluny els països del nord, com Dinamarca,Àustria o Bèlgica, on l’habitual és cobrar més de 4.000 euros, així com, en l’altre extrem, els països de l’est d’Europa, com Bulgària,Romania o Polònia, amb salaris mitjans que no arriben als 2.000 euros bruts al mes.

Que l’economia espanyola sigui una de les que més creix però no els seus salaris és una aparent contradicció que s’explica, entre d’altres, pels fonaments en què se sustenta aquest creixement. El PIB espanyol està creixent durant els últims anys per la nombrosa arribada de migrants, la incorporació d’inactius al mercat laboral i una dualitat en els motors de creixement.

«El mercat de treball es basa en l’oferta i en la demanda i l’arribada de migrants està permetent cobrir molts llocs de treball sense tensar tant com en altres països la disponibilitat de professionals», explica el director d’Anàlisi Econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Ramon Rovira. I afegeix: «Si els sectors que pitjor paguen són els que més creixen, aquest és el resultat».

Els professionals tecnològics han experimentat increments notables durant els últims anys, sí, però també l’hostaleria i altres serveis del que històricament s’ha batejat com a baix valor afegit en què moltes empreses estan abocant les seves inversions a la recerca de rendibilitats ràpides.

Això explica els recents rècords d’ocupació i que en tot just un lustre s’hagin creat gairebé tres milions de llocs de treball, però també que la productivitat estigui estancada des de fa temps –si bé recentment ha començat a repuntar– i sigui inferior, de mitjana, amb Europa. En aquest sentit, Espanya creix en quantitat, no tant en qualitat i això es nota en les remuneracions.

Segons un estudi publicat aquest divendres passat pel BBVA, la productivitat total dels factors (PTF) –un indicador d’eficiència productiva– amb prou feines és avui un 3,7% superior a la registrada el 2000, fa 25 anys. Si bé en la indústria manufacturera (+20,3%) o l’agricultura (29,7%) sí que hi ha hagut increments substancials en productivitat, no ha sigut així en el principal motor de l’economia, els serveis (+3,9%) i molt menys en l’energia (-30%) o la construcció (-40%).

«No es pot desvincular la millora dels salaris de la millora de la productivitat», afirma la directora de relacions laborals de Foment del Treball, Yesika Aguilar, per justificar el diferencial entre Espanya i Europa.

Pèrdua de poder adquisitiu

La bona marxa de l’economia espanyola en magnituds macro no filtra d’igual manera totes les butxaques. Malgrat que el PIB pugui anar «com un coet», en paraules de diversos membres del Govern, els salaris a Espanya són, de mitjana i en termes reals, inferiors a l’escalada de preus que es va començar a viure a finals del 2021 i que va disparar pels núvols productes bàsics com l’oli d’oliva.

Concretament, prenent com a base el salari que ofereix Eurostat per al 2021, el poder de compra dels espanyols va ser el 2024 un 0,5% inferior. No és un dèficit exclusiu del mercat laboral espanyol, els treballadors de 13 dels 27 estats europeushan perdutpoder adquisitiu des de la crisi de preus. El cas més destacat és el de Suècia, immersa en la seva particular crisi laboral des de fa uns anys, que ha disparat els seus nivells d’atur a estàndards més pròxims als de Grècia que als d’Alemanya o Dinamarca, i que revela una pèrdua de poder adquisitiu del 15% de mitjana entre el 2021 i el 2024.

Espanya no és l’única gran economia, per magnitud i dimensió poblacional, que està registrant increments salarials per sota de la mitjana. La gran excepció, en aquest sentit, és Alemanya, que malgrat que durant els últims anys ha anat saltant entre l’estancament i la recessió augmenta la seva remuneració mitjana per sobre de la mitjana europea.

Els altres grans estats de la Unió, França i Itàlia, estan aplicant increments molt per sota de la mitjana. Fins al punt que, malgrat que Espanya tampoc està arribant a aquesta cota, la distància amb el mercat laboral italià és suficient perquè, per primera vegada en 30 anys, els treballadors espanyols cobrin més que els italians.

A l’altre costat de la balança, els països de l’est d’Europa són els que pitjors nòmines paguen, però també on més ràpid estan pujant els sous, cremant etapes en el procés de convergència amb la resta d’economies del Vell Continent. Per exemple, els salaris a Bulgària,Romania,Lituània o Polònia han crescut tres vegades més ràpid que la mitjana europea durant l’últim lustre.

Pendents del nou AENC

A Espanya, patronal i sindicats estan ultimant els preparatius per asseure’s a negociar un nou acord per l’ocupació i la negociació col·lectiva(AENC), una mena de guia de referència per transmetre als diferents sectors per orientar la revisió futura dels convenis. L’actual AENC, que venç aquest any i va acordar uns increments del 4% per al 2023, del 3% per al 2024 i del 3% per al 2025.

Notícies relacionades

Hisenda proposa a les comunitats autònomes suavitzar el seu objectiu de dèficit al 0,1% el 2026

Brussel·les millora les previsions de creixement de l’economia europea malgrat les turbulències comercials

Fonts sindicals consultades expliquen a aquest mitjà que a finals d’aquest mes de novembre CCOO i UGT faran públiques les seves posicions de partida per negociar les noves referències salarials per al pròxim trienni. La seva oferta partirà d’un increment fix, al qual s’afegirà un altre increment variable que oscil·larà en funció de diferents factors, un serà l’habitatge. És a dir, en funció de si s’encareix més o menys el sostre –ja sigui de compra o de lloguer– en una província o comunitat, els sindicats reclamaran més o menys pujades salarials quan negociïn un conveni en aquella província o comunitat.

La patronal CEOE, a preguntes d’aquest mitjà, ha declinat realitzar declaracions sobre això.