Catalunya mira a Corea del Sud per reproduir el seu "miracle" econòmic

Ho explica sense ser conscient que es convertirà en una espècie de mantra tota la setmana. "La primera paraula que vaig aprendre quan vaig arribar a Corea [del Sud] no va ser ni hola, ni gràcies, va ser pali-pali que vol dir ràpid, ràpid". L’audiència somriu i l’emprenedor català Carlos Kik, primera persona en rebre una visa especial del Govern sud-coreà per a emprenedors estrangers que vulguin instal·lar-se al país, ho explica més amb deteniment. "És cert, aquí tot va superràpid".

El gairebé mig centenar de catalans que li escolten al Centre per a l’Economia Creativa i la Innovació de Gyeonggi (GCCEI), a Seül, ho comprovaran constantment els següents dies. El grup el conformen 22 empresaris de la fundació privada per a la promoció i desenvolupament de l’economia catalana FemCat, rectors d’universitat, membres d’institucions d’investigació com el BIST, entre altres professionals. La visita es deu a la voluntat d’aprofundir en el "miracle coreà", la recepta que ha convertit un dels mercats més pobres del món –una afirmació de Wook Sohn, professor de l’institut KDI de gestió i política pública– en una potència tecnològica mundial i una de les principals economies del globus. Segons l’FMI, aquest país de mida similar a Andalusia i Múrcia juntes, és el 14è mercat més important en funció del seu PIB nominal. "Quan vaig venir la primera vegada, a la dècada dels 80, em va recordar a la Catalunya dels anys 60; ara, en canvi, és com podria ser la Catalunya del futur", diu Oriol Guixà, president de la metal·lúrgica La Farga i president de Femcat.

Fa aquells mateixos 40 anys, era habitual veure la dona caminar darrere de l’home i en molts casos ni tan sols li preguntaven a ella el que volia en un restaurant. Tan a prop com fa una dècada, era comú que les fondes oferissin gos per menjar, mentre que ara és estrany veure mascotes que no vagin en carro o en braços. Igual que a Catalunya, l’animal de companyia és un membre més de la família. També allà, per cert, la natalitat va dramàticament a la baixa, una cosa que pretenen resoldre amb la tecnologia, millor que amb la immigració.

L’evolució

Sigui com sigui, ¿què ha passat perquè tot això canviï? Diverses coses, com expliquen el professor Sohn; el vicepresident de l’oficina internacional de l’Institut Avançat de Ciència i Tecnologia de Corea, Young Kim; o l’investigador sènior i director de l’equip de gestió de risc global de l’Institut d’Investigació Econòmica de Corea, Taekyu Lee. Per començar, el fenomen no s’entén sense la guerra entre Corea del Nord i Corea del Sud dels anys 50, l’impacte dels quals va ser equivalent al 86% del Producte Nacional Brut que tenia un país que va haver de reconstruir-se per complet.

A això es va respondre llançant un "ambiciós" pla de desenvolupament que els Estats Units van ajudar a finançar. Aquesta estratègia col·locava a l’empresa privada en el centre de tot, una cosa factible perquè la relació entre Govern, sector privat, acadèmia i ciutadans" no funciona. Ningú amaga que l’amenaça econòmica que suposen la Xina o Rússia, o la impressió generalitzada que el país podria veure’s immers en un altre conflicte bèl·lic en qualsevol moment, ajuden que tots remin en la mateixa direcció, però la qüestió és que funciona.

L’estratègia pública es va basar a empènyer la globalització dels sectors financers i industrials, i a simplificar al màxim la regulació perquè les companyies poguessin obrir-se al món. I com que l’economia coreana descansa sobre les grans fortunes familiars propietàries d’empreses líder del país (Samsung, LG, Hyundai...), aquestes, anomenades chaebol, van respondre creixent dins i fora tant com van poder. "El Govern va dotar de la visió i la infraestructura, i les corporacions privades van executar amb velocitat i innovació", resumeix Lee.

Tot això, acompanyat per uns Jocs Olímpics, l’any 88, que van posar el país al mapa, polítiques a llarg termini que es mantenen independentment dels canvis en el Govern ("Una política desordenada, rarament generarà els resultats esperats", emfatitza Sohn), i per un focus evident en les indústries que han sigut crítiques en tot aquest temps: el tèxtil, l’agroalimentària o la construcció en la dècada dels 50; la química en els 70; els semiconductors o els mòbils en els 90; i, des de 2010, les bateries, la intel·ligència artificial (IA) i la transformació digital.

Flexibilitat i rapidesa

De fet, aquesta flexibilitat i rapidesa transformativa és una altra de les claus que sortiran a col·lació. Sense anar més lluny, Samsung va néixer com a fabricant de sucre o tèxtils, LG de sabons i Hyundai com a constructora. També és prova d’això que, vista la reputació internacional de la producció audiovisual coreana (entre el Gangnam Style i El Juego del Calamar, Parásitos o les KPop Demon Hunters, les exportacions de la indústria del contingut han crescut un 313%), el Govern hagi llançat ja diversos plans estratègics per treure partit de tot això. L’últim, vigent fins a 2030, valorat en 30.000 milions d’euros.

Li diuen Hallyu (alguna cosa així com l’onada coreana), aprofundirà la doctora de la Fundació Coreana per a l’Intercanvi Cultural Internacional, Hyunji Lee, i sospiten, per molt difícil que sigui de comprovar, que és un dels motors de creixement dels sectors de la gastronomia o la bellesa. La tercera mostra d’agilitat i de bona sintonia entre sector públic i privat és l’alt nivell de digitalització de l’administració pública. Segons el responsable de l’Agència d’Informació Nacional per a la Societat, Hyeongsoon Kim, el 89% de la població usa les eines digitals del Govern i el país ha liderat dues vegades l’índex de Governs digitals de l’OCDE.

Hiperconnectivitat

Notícies relacionades

Una ‘smart city’ en què es prova la tecnologia

Catalunya mira cap a Corea del Sud per mirar de reproduir el seu «miracle» econòmic

"Corea és una societat supertecnològica, tothom va amb el mòbil, tot està hiperconnectat i la gent no posa problemes a provar coses noves", reflexiona l’emprenedor Carlos Kik. "Les ajudes estan molt bé, però no serveixen de gaire si no saps què fer amb aquestes en el temps adequat; necessites gent que sàpiga el que està fent i on vol arribar, i facilitats burocràtiques", insisteix. La cara amarga és la regulació de treballar fins a 52 hores a la setmana, les 40 habituals i un màxim de 12 hores extra.

"Si el model que ens ha de permetre mantenir un sistema econòmic bàsic és el model de creixement de l’est asiàtic, cal mirar com són les ciutats [molt poc urbanes i amables amb el vianant], com es construeixen els edificis, les hores que treballen. Això és una cosa que m’emporto amb angoixa", reflexiona un dels membres de la comitiva. "Tenen una cultura jerarquitzada, diferent de la nostra; la veig difícilment traslladable a un context social i econòmic com el de Catalunya", afegeix un altre. Una de les propostes és crear un think tank per definir una estratègia de país d’aquest tipus.