Una molèstia imprescindible

La realitat és que a Espanya hi ha 400.000 empreses vinculades al turisme i aquests negocis, com els de la resta de sectors, paguen els seus impostos i sense ells el nostre país en general, i els municipis turístics en particular, serien infinitament més pobres. Només a Barcelona l’ocupació relacionada amb el turisme supera els 55.000 treballadors. La recaptació i la seva repercussió en la ciutat, via participació de l’Ajuntament en ingressos de l’Estat, suposa una injecció milionària.

Notícies relacionades

L’IBI hoteler supera el milió d’euros a l’any en 11 municipis

Estrangers i de mitjana edat

Les administracions s’atreveixen a gravar el turisme perquè els que paguen les taxes no són els veïns empadronats, i que en conseqüència voten, sinó els visitants electoralment innocus; però, com que un gran percentatge dels turistes són nacionals, en realitat és una doble fiscalitat perquè els turistes espanyols ja han pagat pels serveis que reben. Cada vegada que un municipi implanta un nou tribut sobre el turisme, els consistoris locals han d’invertir en personal, programes informàtics i crear serveis de control i inspecció que fan que no sigui or tot el que lluu i que els diners que queden a caixa disponible per gastar siguin molt inferiors als ingressos bruts.

És cert que l’administració local està més mal finançada que l’autonòmica. Potser caldria un partit polític municipalista amb capacitat de condicionar Sánchez per resoldre aquest problema, però no és raonable que els desajustos de l’administració siguin pagats pels ciutadans que van de vacances fora del seu lloc habitual de residència.